Una vida menys mandrosa
En un article recent, el filòsof alemany Peter Sloterdijk convida els europeus a apostar per “una forma de vida menys mandrosa”. “Les societats modernes -diu- són, en conjunt, tèbies. Si no passa res poden permetre’s viure amb un mínim de conviccions fermes”. És cert, hem viscut, abans de la crisi, els perills de la societat de la indiferència, un temps d’impunitat que va incubar grans desastres. Però darrerament la ciutadania està sortint de la nyonya i ha agafat per sorpresa les elits econòmiques i polítiques que pensaven que ens tenien adormits per sempre.
Mentre els partits tradicionals seguien en les seves particulars lluites pel poder (la política), es començaven a produir moviments que qüestionaven les condicions i les regles del viure junts (el que és polític). En aquest terreny, Catalunya ha estat capdavantera a Espanya. Ara es parla molt de la ruptura del bipartidisme PP-PSOE que ha governat des del 1982. A Catalunya el bipartidisme es va trencar ja fa més de deu anys, quan el final del pujolisme va liquidar el sistema de repartiment de poder que durant més de 20 anys havien mantingut CiU i el PSC. Ara, a cada nova etapa s’hi suma un nou partit. Alhora, s’ha avançat en el qüestionament del marc polític. El debat sobre la independència busca un nova definició del que és comú. És una de tantes expressions de la insatisfacció amb els sistemes vigents que plana per tot Europa. A Espanya, ha pres la forma de Podem.
Tanmateix, a Catalunya, mentre la discussió sobre el marc continua, la política de la lluita pel poder de cada dia s’ha apropiat del primer pla. I alguns sectors, com per exemple l’ANC, expressen la seva decepció. Més allà de les vicissituds de cada moment, a tot Europa les institucions estan condemnades a adequar-se als canvis propiciats per la recomposició del sistema de classes i per les noves tecnologies. Qui s’entossudeixi a llegir el que està passant en termes de com ha funcionat la política fins ara prendrà mal. El fatalisme del canvi està en marxa. I sabem que no passarà ni per les velles fantasies revolucionàries ni per la regressió a l’ ordre anterior a la crisi.
