Qui ens volia prendre Ramon Llull?

Sortir de l’Institut Ramon Llull, després que la comunitat illenca hi ingressés per l’interès d’un govern presidit per Francesc Antich (el primer Pacte de Progrés), és una actuació rutinària dels governs del Partit Popular de les Illes Balears. La primera sortida la va pilotar Jaume Matas. El reingrés vindria novament amb Francesc Antich de president (segon Pacte de Progrés), fins que José Ramón Bauzá inclogué l’exclusió en el seu ampli programa de descatalanització de la cultura a les Illes Balears. Ara, amb Francina Armengol al capdavant del que ningú no vol anomenar tercer Pacte de Progrés -el segon va acabar com el rosari de l’aurora-, el reingrés de la comunitat balear a l’Institut Ramon Llull s’ha complicat pels canvis soferts per aquest organisme en la seva personalitat jurídica. El director per part illenca ja està nomenat fa temps: és l’escriptor Lluís Maicas, sobre la capacitat del qual sembla haver-hi un consens ampli. Què passa, doncs, que no hi ha forma que la reincorporació sigui neta, plena, normal i fructífera?

Les conseqüències de l’anticatalanisme atroç del PP depassen els espais de les seves legislatures. Quan Matas abandonà el seu país a una sort més aviat dissortada, va refundar l’Institut d’Estudis Baleàrics amb l’objectiu de suplir amb pressuposts indígenes la capacitat de projecció exterior de la cultura catalana a les Balears que ens procurava l’associació amb l’IRL. Era un projecte ple de dificultats, assumit amb la coartada que els illencs ens bastàvem sols per desenvolupar-nos culturalment. Des d’aleshores, l’IEB no ha acabat de ser l’eina que el país necessita, i les seves funcions, en coincidència o competència amb les de l’IRL, de vegades esdevenen veritables disfuncions. Per si la qüestió no fos prou lamentable, el reingrés a l’IRL el promou la presidència del govern (Francina Armengol, PSIB), mentre que l’IEB està en la zona de màxima influència de Més -ecosobiranistes-. El PSM, ara inclòs a Més, havia estat sempre el partit amb més suport del que emfàticament en deim el “món de la cultura” -abans “forces de la cultura”, ja ho veus-. A hores d’ara, no s’explica ningú com d’aquest partit ha pogut eixir un equip de responsables de la política cultural tan insuficient, quan, sense necessitat de sortir de la seva militància, hauria pogut formar el millor conjunt possible de dirigents culturals adscrits al govern de la comunitat. Deuen ser coses d’aquesta forma d’entendre i de practicar la política que la fan tan impopular.

És a dir, les accions del PP les patim encara. Es tracta d’una política de terra cremada i posteriorment sembrada de sal perquè no hi creixi res -tanmateix les males herbes hi treuen el cap-. Es tracta d’alçar murs entre els espais de la cultura catalana, de cercar, amb les argúcies més bordes, l’enfrontament non stop. Ara fa sis anys, en plena legislatura de José Ramón Bauzá, va sorgir del cor del PP un crit salvatge, una consigna generada per la combinació letal que defineix l’anticatalanisme popular, la ignorància bel·ligerant i la bastardia. El crit, quan al Principat ja es parlava de setè centenari de la mort de Ramon Llull, fou: “Que no ens el prenguin!”

Els lladres eren, òbviament, “els catalans”, i el tresor que despertava la seva cobdícia era Ramon Llull. Hauríeu pensat que aquesta consigna amagava una intenció positiva enmig del seu desvari general, hauríeu pogut pensar que el govern del PP estava disposat a rivalitzar amb el Principat en el contingut i la difusió de les celebracions lul·lianes. Si ho haguéssiu pensat, hauríeu manifestat una innocència just al llindar de l’estupidesa. Perquè l’anticatalanisme, disfressat de mallorquinisme, no ha fet res per la cultura del país. Fins i tot va impedir que La Balanguera fos l’himne de Mallorca perquè l’associaven al PSM, quan l’autor del poema, Joan Alcover, no es va distingir precisament pel seu esquerranisme. Ignorància i bastardia.

Com no ha pogut estranyar a ningú, aquell crit salvatge no donà la sortida a l’elaboració d’un programa de celebracions: ni acadèmiques, ni populars. Ni tan sols religioses. L’Església de Mallorca, pel seu cantó, ha fet les seves coses, i les institucions autonòmiques han presentat un programa d’allò més esquifit. La Universitat de les Illes Balears ha nomenat doctor honoris causa Anthony Bonner, cosa que ha estat una gran sorpresa per a molta de gent: ¿fins ara la UIB no havia honorat el gran lul·lista Anthony Bonner, quan ja fa anys distingí amb aquest honor l’hoteler Gabriel Escarrer? Sic transit annus Raimundi Lulli...