‘Brexit’ i TTIP: equivocar-se d’enemic
A l’hora d’escriure aquest article desconec el resultat del referèndum al Regne Unit. La campanya del Brexit ha servit per descobrir moltes coses -entre d’altres, els avantatges i els inconvenients de pertànyer a la Unió Europea (UE)-. A mi m’ha servit, però, per confirmar un fet inqüestionable: la vocació antioccidental i antiliberal de bona part de la societat catalana -que no deixa de ser un defecte rabiosament espanyol-. Sota el lema “Britain, kiss and remain ” s’han organitzat cadenes de petons per manifestar al Regne Unit que Europa l’estima. A París, en diverses ciutats italianes, a Berlín... fins i tot a Madrid. No pas a Barcelona. Només el ressentiment del frustrat pot alimentar alegria -com la que hem sentit manifestar aquests dies- pel fet que un membre de la UE marxi. Vet aquí els alts valors que Catalunya aporta a la construcció europea. Sort que hi pintem poc.
Quan en una lluita qualsevol s’erra a determinar qui és el veritable enemic -sobretot quan aquesta lluita és tan formidable com la que està tenint lloc a nivell planetari- les possibilitats de triomf són pràcticament nul·les. Fa uns dies el senyor Carles Boix va publicar a l’ARA un article (“Les virtuts de la globalització”) que m’ha fet reflexionar sobre aquest aspecte. I escoltant i llegint l’enorme quantitat de barbaritats proferides a Catalunya arran del Brexit, em reafirmo: som un país que difícilment anirà bé.
El senyor Boix ens recordava que la crisi que patim no ve provocada per les causes que la majoria de la població ha volgut identificar. El poder adquisitiu dels ciutadans occidentals, el seu salari real, està patint constriccions des de fa molts anys. Un creixement desbordat, basat en un endeutament estratosfèric, va amagar durant molts anys els orígens de determinats problemes. S’ha pretès ignorar que els desajustos econòmics i socials que estan tenint lloc -i que ens perjudiquen- són fruit de la globalització. D’una globalització que ja va començar als anys setanta, quan la Xina va decidir incorporar-se al joc mundial -un camí que, després, han seguit tants altres països.
Sembla que estigui en contra de la globalització. Al contrari. La realitat és que aquest procés ha tret de la pobresa molts milions d’habitants del planeta. Perquè, tant si agrada com si no, els ciutadans dels països no surten de la misèria estructural gràcies a les almoines que canalitzen moltes ONG -encara que algunes facin una feina encomiable-, sinó al treball i al comerç. Els populistes de dretes (que es presenten com a salvadors del seu país) estan en contra de la globalització. Els populistes d’esquerres (que es presenten com a salvadors de la humanitat sencera), també. I és que, al capdavall, burxen electoralment en els mateixos votants. Perquè els votants tendim a jutjar les coses en funció del benefici que en traiem. “Això em beneficia, és bo. Allò em perjudica, doncs és dolent”. La globalització ens ha perjudicat, cert. Però la globalització és bona. I és de justícia que molts centenars de milions de persones hagin abandonat una misèria secular. Esclar que ens ha afectat negativament. És com si en una fàbrica de 800 persones s’hi incorporen, de cop i volta, 2.400 treballadors que acaben d’arribar i que estaven a l’atur (aquestes són les proporcions de població aproximades entre Occident i Orient). Segur que els treballadors que hi havia perdran privilegis -econòmics i socials-. Però els nous treballadors milloraran la seva vida -encara que no arribin als estàndards del vells empleats.
Doncs bé, no comprendre aquest enorme trasbals fa que es rebin amb simpatia els moviments populistes. Però és d’ignorants pensar que solucionaran res. Perquè cent manifestacions als Camps Elisis, o quatre-cents dies de vaga general del metro, a la Xina només fan que alegrar-los la vida. ¿Vol dir tot això que hem de renunciar als nostres valors, que són els occidentals? No. Aquest columnista defensarà, fins al final, l’orgull de ser occidental, de mantenir una concepció del món que ha fet evolucionar la humanitat com mai abans. Ara bé, ho he de compaginar amb l’orgull de ser xinès, o indi, i de la lògica ànsia que tenen per sortir de la misèria.
És una bretolada autodestructiva alegrar-se per no comptar amb la Gran Bretanya, encara que la UE s’afebleixi. I celebrar que això ajudarà, de passada, a fer que no arribi a bon port l’acord TTIP (el tractat de lliure comerç entre la UE i els Estats Units). Voler presentar els amics com a enemics només pot tenir acceptació, insisteixo, en societats que ni tan sols saben identificar contra qui s’ha de lluitar. Són països que porten massa anys perdent totes les causes. Per algun motiu deu ser.
