Campanya amb desprestigi justificat
Habitualment acostuma a reclamar mèrits propis aquell que no fa res per merèixer-los. “S’ha de prestigiar l’ofici de polític, que és molt digne!” “Hem d’anar cap a un turisme de qualitat!” “S’hauria de donar més categoria al cava!” Els que reclamen això solen ser els que han causat el problema. Perquè el mètode d’adquirir prestigi és tan senzill com sever: treballar molt i bé. I durant un període de temps suficientment llarg perquè els resultats no puguin ser interpretats com a ocasionals. A partir d’aquí, sí: donar a conèixer els èxits i reclamar legítimament el saber fer propi.
El país, d’un gran provincianisme, creu que el màrqueting pot arreglar qualsevol nyap. I això, senyors meus, no és cert. Darrere de la majoria de triomfs d’un col·lectiu, o empresa, hi ha solidesa. Per posar-ne un exemple que acostumem a banalitzar: els telèfons Apple estan ben dissenyats, són atractius, desitjables. Amb una estratègia i una campanya de publicitat admirables. Però sobretot, i abans que res, dins de cada telèfon hi ha una tecnologia punta i una qualitat imbatible que no s’improvisa. Que és fruit de molts anys d’inversió i recerca. (Advertència: el meu telèfon no és Apple.)
Encarem la nova campanya electoral espanyola amb desànim. Els mateixos polítics es veuen a ells mateixos esbravats, desprestigiats. I no pas pel que ha succeït els darrers mesos, aquest estira-i-arronsa tan deplorable. No senyor. Els polítics i partits que es presenten ara a les eleccions s’han anat desprestigiant al llarg dels anys. I hi continuen. Voluntàriament. Han renunciat a cap tipus de renovació en els hàbits. Els únics partits que poden aixecar poques sospites són, actualment, els que defensen el dret a decidir. Perquè el projecte és nou. Uns perquè són joves (CUP i Podem). D’altres perquè no han caigut mai en temptacions (ERC). I d’altres (CDC) perquè fa temps que van prendre el camí de la regeneració posant-se al capdavant de les envestides -gran mèrit-. La resta, res.
De què parlo? Els posaré un exemple que lliga amb allò de “Cal prestigiar...!” mentre es continua practicant la befa tradicional. Creient que el màrqueting arreglarà el que la realitat nega. Els parlo de la candidatura del PSOE a Barcelona província. Anem a pams, perquè n’hi ha per sucar-hi melindros.
La senyora Meritxell Batet figura que és catalana. No perquè hagi nascut aquí -quants n’hi ha que han nascut aquí i no ho són; com els que ho són sense haver-hi nascut-, sinó perquè figura que viu al territori que representa. Que és allò que se li demana al diputat, no? Altrament fem Espanya circumscripció única, i prou. A les eleccions del desembre passat la senyora Batet va anar per la llista de Madrid (¿no havíem quedat que era catalana?). Ara, en aquestes eleccions en què representa que “La professió de polític és molt digna”, la senyora Batet es presenta per Barcelona (ja no és madrilenya). I tot perquè el PSOE a Catalunya té problemes. Com sempre, se substitueix la dutxa política per una desmesurada dosi de perfum, que acostuma a ser de la fragància “Farem unes primàries” si hi ha algú del partit al qual no es pot convèncer (solució que, finalment, no li ha calgut al PSOE a Catalunya). La manca d’higiene, però, sempre s’acaba flairant.
Diguin-me pesat perquè repeteixo un exemple real del qual ja vaig parlar, però és que s’ajusta molt i molt a la situació que esmento. A les eleccions del 17 de juny del 2012 la central del Partit Socialista francès (PS) de París va decidir que al districte (unipersonal) 1r del Charente Marítim ja no s’hi presentaria el líder socialista local, Olivier Falorni, sinó la senyora Ségolène Royal, telecomandada directament de París ( mutatis mutandis, el que ara té lloc amb la senyora Batet a Barcelona i que abans va tenir lloc amb la senyora Batet a Madrid). Com que a França el diputat ha de guanyar ell, personalment, les eleccions al districte, perquè és unipersonal, el senyor Falorni es va enfadar i s’hi va presentar com a independent. Va guanyar, i l’enviada Royal es va quedar sense escó. Falorni coneix el districte perquè hi viu. I l’elector el coneix a ell. Va abandonar el PS i ara és al grup parlamentari de Divers Gauche (Diversa Esquerra), una mena de grup mixt d’esquerres.
La barra de determinats polítics que continuen practicant jocs de Transició no té límit. Perquè, a sobre, abusen d’un sistema davant del qual l’elector no pot fer res. Només abstenir-se -que és una manera de protestar com una altra-. Per tant, quan algun polític d’aquests als quals al·ludeixo els doni la tabarra perquè “cal prestigiar la política”, els suggereixo que li responguin amb una pregunta popular utilitzada en diverses regions del sud d’Itàlia: “Hai intenzione di cacarmi in testa? ”
