M’estimaria més que us quedéssiu
Benvolguts britànics,
La veritat és que posar títol a aquest article no ha estat fàcil. Havia pensat en “Voldria que us quedéssiu”. ¿Però qui sóc jo per voler una cosa que heu de decidir vosaltres? “Necessitaria que us quedéssiu”? Tampoc volia limitar-me a manifestar una pura necessitat. Els meus sentiments van més enllà. Estimar-se més, és a dir, preferir, és més adequat, ja que, en cas que la vostra decisió fos abandonar la Unió Europea (UE), no per això deixaria d’apreciar la vostra decisió.
No us parlaré dels beneficis que ofereix la UE. No seria objectiu. Un ciutadà d’un país que està avançant rudimentàriament des de fa segles només pot trobar avantatges a pertànyer a la UE, que ens protegeix de determinades temptacions i ens ajuda en les bones praxis. A més, sempre m’ha fet sospitar que algú altre em vulgui convèncer d’una cosa apel·lant als meus interessos. Quan algú es preocupa excessivament per allò que em convé, començo a preocupar-me. Prou que ho patim els catalans quan des d’Espanya se’ns vol fer veure quins han de ser els nostres interessos.
La meva intenció és demanar-vos que no marxeu perquè, encara que hi podem perdre tots, els que més hi perdrem serem nosaltres. I quan dic “nosaltres” em refereixo al meu petit país -inserit dins d’un estat diametralment oposat a tot el que vosaltres representeu-, però també a la resta de la UE, la que és en territori continental. Aquest bocí farcit de massa història que, tot fent broma -però amb una dosi de veritat que només un ignorant desconeix-, dieu que queda aïllat de la Gran Bretanya quan hi ha boira al Canal.
Els catalans constituïm una nació mil·lenària que, a causa de la seva posició geoestratègica, va jugar un gran rol en l’època en què el Mediterrani era el centre del nostre món. Precisament per la seva ubicació ha constituït un lloc de pas. I a causa de la seva falta total de sentit estratègic n’ha hagut de patir de tots colors. Ben diferent de vosaltres, que esteu de pas a enlloc i d’estratègia en sabeu molt. El cas és que aquest fet nostre ens ha generat una situació complicada que ara, amb més fortuna que en el passat, però encara sense gaire intel·ligència social, estem intentant reconduir democràticament. I resulta que hem trobat en vosaltres els únics europeus que potser ens poden comprendre i respectar.
També voldria destacar el que la Gran Bretanya ha significat per a Europa. Potser el fet de tenir família que va ser oprimida pel nazisme m’ha portat a reconèixer-ho sempre, a estar-vos agraït eternament, pel compromís que vau agafar i pels riscos que vau córrer per alliberar el continent dels totalitarismes. Que avui a Europa dominin la democràcia i un benestar mai conegut abans és, en bona part, el vostre mèrit. ¿Com podem permetre’ns, doncs, prescindir del país que durant els darrers cent anys ha hagut d’embrutar-se dos cops, que ho ha perdut gairebé tot, per rescatar Europa de successives barbàries que només nosaltres, els continentals, havíem generat?
Això forma part del passat. I el futur? M’inquieta una Unió Europea sense la influència determinant de la Gran Bretanya. Què serà de nosaltres sense el vostre tarannà liberal? ¿De respecte a l’individu i a la democràcia, per sobre de tot? Sense vosaltres, no quedarà ningú amb pes per influir sobre uns estats dominats per uns buròcrates que han aconseguit el poder, per uns governs farcits d’alts i baixos funcionaris convençuts que ells ens han de dir, fins i tot, que s’ha de beure aigua quan fa calor. Teniu molts motius, és cert, per voler marxar. La cara burocràcia de Brussel·les, l’escassa democràcia, la manca d’ accountability -això de “passar comptes” que tant aprecieu i que nosaltres menyspreem olímpicament-, la permissivitat, la ineficàcia, la corrupció... Tot això són defectes que aspireu a aconseguir, com a mínim, que no us empastifin pel fet de pertànyer a una organització territorial més àmplia. Voleu romandre, lògicament, en la diferència. Sembla mentida que aquest fet, en un país com el meu, que precisament aspira al reconeixement de la seva singularitat, sigui tan poc comprès.
Ho he de reconèixer: tinc por que marxeu. Entre altres coses perquè tindré menys ganes de continuar. Vosaltres us en sortireu, no n’hi ha cap dubte -mai heu tolerat que els altres us espantin-. Sou l’origen de l’única civilització global, seriosa i eficaç que hi ha hagut després de l’Imperi Romà. Per això, per molt que es xerri, ningú vol renunciar a la ciutadania britànica quan la té. I aquest fet us dóna molta empenta. Ara, què serà de la UE? Ja ho veurem. La veritat és que desitjo, amb tanta ànsia com inquietud, que sigueu, un cop més, generosos.
