Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

La xifra de l'èxit

Quan li van donar l'Oscar per L'apartament , Billy Wilder va dir que els premis són com les hemorroides, perquè tard o d'hora tothom n'arriba a tenir. També deia que la primera cosa fonamental per fer una bona pel·lícula era tenir una bona història per explicar.

Sospito que Agustí Villaronga no és gaire wilderià (el veig més proper a gent com Lynch o Cronenberg), però el cert és que totes dues frases li escauen prou bé. Després d'una colla d'anys de trajectòria, és un gust que un director de la seva categoria obtingui reconeixements i premis. Ara seria un bon moment perquè la Filmoteca dediqués un cicle a Villaronga (si no ho ha fet ja, que tampoc no ho sé), o perquè algun canal de televisió s'animés a recuperar títols seus anteriors, com el clàssic de culte Tras el cristal , el fals documental Aro Tolbukhin, en la mente del asesino o, molt particularment, l'excel·lent El mar , que adapta la novel·la homònima de Blai Bonet i que en molts sentits es pot considerar una antecessora de Pa negre (entre altres coses, la producció d' El mar també va anar a càrrec d'Isona Passola). Molts hi descobririen un dels cineastes més interessants de les últimes dues dècades: algun titular de premsa semblava lamentar ahir que, amb la pluja de Goya, Villaronga havia perdut la seva "condició de maleït", però maleïda la gràcia que té ser un autor maleït quan no pots dur endavant els projectes per falta de calés.

El tàndem Villaronga-Passola ha demostrat que funciona a ple rendiment i que, a més, es va perfeccionant. Com ja van fer a El mar , aquí també semblen haver seguit el consell de Billy Wilder a l'hora de triar una bona història per explicar: una fusió de les novel·les d'Emili Teixidor Pa negre i Retrat d'un assassí d'ocells , beneïda amb el Goya al millor guió adaptat. Però, a diferència del que passava a El mar , a Pa negre hi ha hagut una passada notòria de llima per les parts més cantelludes de l'estil villaronguià, sobretot pel que fa al tractament del sexe i la violència. El resultat és un Villaronga contingut, però de cap manera descafeïnat: a Pa negre tot és menys explícit, però, tal vegada per això mateix, igual de potent, o més i tot (aquell final aclaparador!). I, a la vegada, apte per a públics més amplis, que era precisament el que es tractava d'aconseguir.

La xifra de l'èxit (nou Goya, nou) surt, doncs, com a resultat de la suma d'encerts. Em sembla de justícia subratllar-ne també un altre: el de la política de subvencions al cinema que es va començar a impulsar des del departament de Cultura (i en particular, des de l'Institut Català d'Indústries Culturals) sota el mandat del conseller Tresserras, que en l'últim any ha fet possible èxits de crítica i públic com Bruc , Herois o la mateixa Pa negre . Projectes escollits en funció del seu interès artístic i/o de la seva capacitat de crear públic per al cinema en català, que és cosa justa i necessària. En fi, no cal afegir que, si encara no han vist Pa negre , ja tarden. I ara, cap als Oscars.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT