Lluny de la zona de confort de la retòrica
De manera sorprenent i gairebé en temps de descompte la CUP ha sortit de “la zona de confort de la retòrica”, com diria Salvador Cardús. L’acord assolit ahir in extremis, cosa ja habitual en les cruïlles decisives del procés, ha desfermat l’eufòria de bona part del món independentista. El que ara caldrà veure és si el Govern al qual la CUP s’ha compromès a donar estabilitat té l’encert i, sobretot, la capacitat de maniobra política i econòmica per tirar endavant els seus ambiciosos projectes.
La zona de confort de la retòrica, doncs, s’ha acabat una mica per a tots. En el cas dels cupaires el preu a pagar pot ser molt elevat a curt i a mitjà termini. Serà difícil que només el cap de Mas compensi la rendició que suposa, a l’hora de condicionar la política efectiva del nou executiu, immergir dos dels seus diputats en el grup parlamentari de Junts pel Sí. Algunes dimissions i desercions seran ja d’entrada inevitables i el seu espai electoral se’n ressentirà i pot quedar molt empetitit. En l’ànima dual dels cupaires s’ha imposat la independència a la revolució. I no seria gens estrany que més d’hora que no pas tard alguns dels seus corrents interns se sentin més còmodes integrant-se a Podem o al seu entorn.
La sensació inicial, en canvi, és que el sacrifici de Mas farà poc mal a CDC. Tot fa pensar que la resposta de l’unionisme al que va passar ahir serà alguna forma de coalició PP-PSOE que portarà a aquell grau de tensió institucional que activa al màxim l’independentisme i posa en segon pla un eix social en el qual el món convergent hi té bastant més a perdre electoralment.
La gran victòria de Junts pel Sí és que, per fi, té els diputats per governar, però el repte que ara se li planteja és estar a l’altura de les enormes expectatives que crea en el seu electorat el fet que ho pugui fer. Als que considerem queencara no hi ha la majoria social suficient perquè la independència caigui com fruita madura ens fa por que la seva política de preparació per desconnectar amb Espanya revifi debats identitaris i doni oxigen a Ciutadans. No serà gens fàcil avançar en aquest àmbit i alhora aconseguir que els sectors més castigats per la crisi se sentin més ben tractats per l’administració catalana. L’ofec econòmic a què sotmetrà a Catalunya tot l’aparell de l’Estat ho pot fer una missió impossible.
Ara estem més a prop del xoc de trens que fa unes hores. I el que demostraran els pròxims mesos és si el xoc o la pressió de la seva imminència era l’estratègia més efectiva per fer un salt endavant en termes de sobirania. Importa molt que els líders de Junts pel Sí i del nou Govern no oblidin l’amplitud d’aquest concepte. Certs sectors independentistes potser en tindran prou si s’avança en la sensació que desconnectem d’Espanya, però una part molt important dels electors ho mesuraran en termes de justícia social i de regeneració democràtica. Si aquesta assignatura no l’aprova el govern de Puigdemont a Barcelona, ni el previsible de Rajoy a Madrid, l’estratègia del xoc de trens pot acabar sent el millor trampolí per a Iglesias i Colau.
