Barcelona“Nosaltres no defensem la figura del cap de l’oposició, creiem que no ha d’existir. Sigui Oriol Junqueras soci de govern o no, creiem que no ha d’existir [...]. Si algun dia a Ciutadans li toca ocupar-lo no demanarem ni reclamarem ser-ho”. Les paraules d’Albert Rivera en el debat de política general del 2013 guanyen interès ara que Inés Arrimadas serà nomenada cap de l’oposició. Fins ara aquest càrrec l’ocupava Oriol Junqueras, un reconeixement envoltat de polèmica perquè alhora ERC era soci del govern de CiU. Un doble paper que la resta de partits censuraven.
El càrrec correspon al president del grup parlamentari amb més escons de l’oposició. En cas d’empat, es resol a favor del grup que hagi tingut més suports a les eleccions. En la legislatura que comença el primer grup de l’oposició és C’s, amb 25 diputats. Al cap de l’oposició se li atorga una alta capacitat d’interlocució amb el president, segons la llei del president i el Govern, que recull que el cap de l’oposició “serà consultat, a iniciativa del cap de l’executiu, en aquells assumptes de més importància per al país, com els que puguin afectar les institucions bàsiques de Catalunya, la seva projecció exterior o el règim d’autogovern”. A part del reconeixement institucional, també se li donen atribucions materials, com un complement salarial, cotxe oficial o assessors. A escala protocol·lària, se’l tracta com a Honorable -i no com a Il·lustríssim Diputat- i se li ofereix la tradicional entrevista en prime time a TV3 (malgrat no estar estipulat formalment). Fins ara, qui ha ostentat aquest càrrec ha renunciat al sobresou que li corresponia. Arrimadas vol renunciar a tots els privilegis.
D’on neix aquest figura institucional? Era l’any 2003, el tripartit s’acabava de forjar i CiU quedava per primera vegada relegada a l’oposició. Després de 23 anys de governs monocolors a Catalunya arribava al poder un executiu de coalició format per PSC, ERC i ICV-EUiA. Moltes veus qüestionaven la legitimitat de l’acord perquè CiU era la primera força en escons. El PSC, però, superava la federació en vots i també en diputats si sumava amb republicans i ecosocialistes. Pasqual Maragall va decretar la creació de la figura del cap de l’oposició per a Artur Mas.
Quines raons tenia l’expresident? A primera vista, beneficiava la figura de Mas. Ara bé, paral·lelament, Maragall consolidava l’alternança de Govern, analitza el professor de ciències polítiques de la UB Josep Maria Reniu. Ajudava a visualitzar el mateix tripartit com un bloc “cohesionat” enfront de la federació nacionalista: “L’objectiu era simplificar la dinàmica parlamentària en clau bipartidista”. Per a Reniu, la figura és important en la mesura que dóna “capacitat d’interlocució” amb el president, una qüestió que era important per iniciar la reforma de l’Estatut.
Útil en sistemes bipartidistes
Ara bé, ¿és necessari mantenir la figura ara? El catedràtic de ciències polítiques Ferran Requejo la considera útil en sistemes bipartidistes. De fet, al Regne Unit, l’oposició va més enllà de tenir un únic líder: existeix un govern a l’ombra, l’anomenat shadow cabinet. Els seus membres es dediquen a “controlar” i “marcar” un dels ministres. En un sistema multipartidista com el català, però, la funció del cap de l’oposició queda superada per la mateixa realitat parlamentària. I en aquesta legislatura el Parlament guanyarà protagonisme.
