Quatre mesos perduts a Espanya. I a Catalunya? L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas
Som a les darreres hores que li queden a la política espanyola per pactar un govern i evitar les eleccions. Si això no passa avui, que, com tothom sap, no passarà, demà el Congrés quedarà dissolt i les eleccions seran convocades per al diumenge 26 de juny.
I encara que tot fa pensar que els resultats del 26 de juny seran semblants als del 20-D, les conseqüències no ho seran. D’aquestes eleccions en sortirà sí o sí –com es diu ara– un nou govern, perquè els partits no poden fer esperar més la gent després d’haver-los dit que tornin a votar, perquè tal com havien repartit les cartes no hi havia manera de jugar una mà. Si en surt un govern, algú dels que ara s’ha fet fort haurà d’abandonar, i el que té més números per quedar nominat i haver de marxar de la casa és Pedro Sánchez. Entre altres coses, segons revela avui ‘El País’, va dir al seu partit a porta tancada que no pactarà mai amb el PP. Doncs una de dues, o ell, en efecte, no pacta mai amb el PP i el seu partit el deixa pactar amb Podem –que és una possibilitat que ha tingut prohibida fins ara– o no pacta amb el PP però el seu partit, sí, o sigui, el fa plegar i facilita el govern al guanyador de les eleccions, tal com va demanar Felipe González després de les eleccions del desembre.
Donem per guanyador el PP perquè com a guanyador el donen totes les enquestes, i ja se sap que el vot de la dreta conservadora acostuma a ser fidel. I aquest cop, si algú dubta entre Ciutadans i PP, molt probablement farà vot útil. ¿Com és possible, ens preguntem, que un partit amb un líder tan resistent com indolent, carregat de casos de corrupció, on fins i tot un ministre ha hagut de plegar perquè el seu nom apareixia als papers de Panamà, pugui tornar a guanyar les eleccions? Doncs probablement perquè el PP proporciona algunes seguretats en una era d’incerteses a un tipus d’electorat nombrós que no vol novetats. I tornarà a guanyar, també, perquè el PSOE, després de la rebregada de la crisi econòmica, no és percebut com a alternativa, com a canvi, almenys no el canvi al qual aspiren tots els fills de la indignació.
I Catalunya? Avui expliquem en portada que la falta d’una estratègia conjunta entre Convergència, Esquerra, la CUP i les entitats sobiranistes congela l’inici dels debats del procés constituent, el procés participatiu per definir com ha de ser el nou estat. De fons sonen les paraules de l’ex primer ministre escocès, Àlex Salmond, que recomana “evitar el desànim”, “ser persistents” i la via del referèndum acordat amb Madrid, encara que avui el govern espanyol no en vulgui ni sentir parlar, perquè “la manera correcta de declarar la independència en el món modern no és a través d’una declaració unilateral d’independència”.
Per la seva banda, el president Puigdemont fa el cor fort i assegura que el fet que Convergència i Esquerra no vagin juntes a les eleccions espanyoles no amenaçarà l’estabilitat del govern. Tot sembla empantanegat, a l’espera. El sistema polític espanyol ha perdut quatre mesos i els ha fet perdre a la gent. ¿El sistema polític català els ha aprofitat per construir una majoria sòlida i atractiva?
