Publicitat
Publicitat

Sant Ferriol no calça mocassins

Mocassins o nàutics per als compromissaris -som a Sitges-, cabells elegantment tenyits de ros per a les compromissàries i austeritat, que estem en crisi. Benvinguts al congrés d'Unió, que ha complert 80 anys però que per a molts és, a seques, "el partit de Duran".

En veritat us dic que Josep Antoni Duran i Lleida és el polític d'Unió que més destaca, per l'oratòria i perquè marca el credo del partit a cop de timbal. Duran va deixar clar qui mana a Josep Maria Vila d'Abadal, el seu rival sobiranista. Si Josep Maria Pelegrí i Joana Ortega van llegir l'informe de gestió a velocitat de Fórmula 1 i amb un to de veu monòton que convidava a la capcinada, Duran va lluir el seu floret retòric per reiterar que Unió és de centre i de seny davant de la rauxa independentista.

Duran portava dos botons del coll de la camisa descordats; era una camisa morada -menys intensa de color que el morat cardenal- que deixava veure la cadena d'or que du penjada. Feia l'aspecte que el líder se sentia còmode utilitzant els seus poders per reduir Vila d'Abadal. El candidat rebel va comparèixer davant la premsa amb cara de pomes agres. Va brandar contra Duran el nacionalisme històric d'Unió i els valors de la doctrina cristiana, i amb mala llet de confessionari va deixar anar que la filla de Carrasco i Formiguera va votar contra la gestió de l'executiva.

Duran seguia a la seva i va garantir que Unió és el partit del "rearmament moral" per exigir més sacrificis a bancs i rics, però també per acabar amb "la cultura del subsidi". En aquest assumpte qui més s'hi va esplaiar va ser Ortega. La vicepresidenta és el prototip de dona d'Unió: seriosa, ferma en les conviccions, bella i rossa. Si només ens fixàvem en els caps de les senyores, es podria creure que a l'auditori de l'Hotel Meliá s'hi celebrava una convenció de l'Associació de Cardiòlegs de Noruega. Ortega es va encarregar d'enumerar les plagues del tripartit. La més greu, al meu parer, seria "la crisi moral" de les esquerres, segons Ortega, que van alimentar una societat de dropos convençuda que podria viure eternament de la menjadora pública.

Arribat aquest punt, Ortega va invocar sant Ferriol. Sant Ferriol era un líder bandoler que es va convertir a la fe cristiana. Quan va anar a informar de la bona nova els seus companys de malifetes, aquests el van pelar i van amagar el seu cos en una bóta de vi. I el miracle es va produir: del barril sempre brollava el vi. Ortega va denunciar que el tripartit va gastar recursos públics "com si fossin la bóta de sant Ferriol".

Sense gestos cristians

L'advertència que Ferriol no és un sant per als temps que vivim va ser una de les poques intervencions de rerefons catòlic. Ni crucifixos, ni misses ni comunions multitudinàries. Jo esperava algun gest cristià, com als congressos de la CDU. Ni tan sols es va beneir la taula de la paella que l'executiva d'Unió va oferir als periodistes. Durant el dinar no va transcendir res rellevant, només alguns apunts sobre els nudistes de les platges de Sitges i una radiografia de la situació econòmica que, més que a resar, convida a emigrar.

Més continguts de