L’estratègia suïcida de Rajoy
PeriodistaLa majoria independentista del Parlament es troba en una situació teòricament més confortable que fa uns mesos, però amb tres problemes gravíssims que posen en qüestió la seva operativitat: el setge judicial sobre CDC, les negociacions amb la CUP i la proximitat d’unes eleccions espanyoles de resultat incert, tant a Catalunya com a Espanya.
En canvi, els representants de Junts pel Sí, amb Carme Forcadell al capdavant, actuen ben bé com si l’ONU ja estigués a punt d’hissar la senyera. És una sobreactuació que respon a una similar impostura dels mitjans espanyols i el seu histerisme, que els porta a parlar de golpe de (o al) Estado. Convé establir, però, que tot i la sorpresa -més o menys fingida- de Madrid, la resolució rupturista acordada per Junts pel Sí i la CUP no és una concessió desesperada a l’esquerra antisistema, sinó l’acompliment d’un compromís electoral i d’un full de ruta que fa mesos que s’ha discutit i divulgat. No és, d’altra banda, un decret de secessió exprés, sinó un mecanisme d’inici d’un procés de 18 mesos que inclou -explícitament- el diàleg amb Espanya i amb la Unió Europea (UE).
Un llistó alt i un repte majúscul
És cert, però, que la moció esmenta el rebuig instantani de l’autoritat del Tribunal Constitucional i unes previsions legislatives (com la llei d’Hisenda pròpia en 30 dies, per exemple) que no passen de ser un brindis al sol. La resolució posa el llistó molt alt als seus promotors, els situa davant d’un monumental repte polític, perquè, a més de no tenir les eines ni els diners per tirar endavant el seu mandat, de moment no són capaços d’articular un govern ni de triar un president. I una de les tres formacions que sostenen la majoria -CDC- es troba en el nucli d’un delicat procés judicial, del qual encara no sabem les conseqüències.
Cal preguntar-se, però, quin altre camí tenien els sobiranistes. Situem-nos en el context. Tot i la tossuda reivindicació del dret a decidir, pacífica i massiva, l’Estat ha destruït totes les opcions de diàleg, pensant que acabaria acorralant CDC i fent-la rectificar. Ara Junts pel Sí i la CUP es troben que, si volen exercir el mandat popular, no tenen altra opció que tirar pel dret; però saben que traduir la ruptura en fets és una missió complicadíssima. El millor que li podria passar a la nova majoria és que el previsible conflicte institucional acabi de convèncer Madrid (o la UE) que s’ha d’afrontar una negociació bilateral. En aquesta negociació, si mai es produeix, s’hi haurà d’anar amb línies vermelles però també amb la ment oberta.
No hem d’oblidar que qui ens ha ficat en aquest cul-de-sac ha estat l’immobilisme del PP, secundat pel PSOE (i ara per C’s). Des de la sentència de l’Estatut fins ara, el govern espanyol ha tingut cinc anys per explorar sortides. La majoria sobiranista porta tot aquest temps demanant diàleg i democràcia, amb un comportament exemplar, i Mariano Rajoy s’ha fet el sord davant d’unes demandes àmpliament compartides per la població. Ara s’han esgotat totes les vies, i els sobiranistes, per no defraudar el mandat popular, es veuen obligats a una estratègia rupturista que és més incerta i més perillosa, tant per a Catalunya com per a Espanya. Malgrat els riscos enormes per a la precària recuperació econòmica espanyola, Rajoy es limita a apel·lar a la llei, com ho faria un secretari d’ajuntament, i parla del tema amb tothom menys amb els guanyadors del 27-S. S’ha reunit amb Pedro Sánchez i amb Albert Rivera, com si el destí de Catalunya es pogués decidir ignorant -o combatent- el recent veredicte de les urnes. L’estratègia suïcida del govern del PP, consistent en una barreja de fermesa, asfíxia financera i guerra de clavegueres, potser apartarà Artur Mas, però allunya la possibilitat d’una sortida raonable al contenciós català.
De la crispació al diàleg
Tots sabem que això ha d’acabar en una taula de diàleg. El resultat del 27-S, que ha generat un mandat carregat de matisos, ho confirma plenament. Per què no ho assumim d’una vegada? Per què permetem que el clima polític i social s’aviciï i s’encrespi d’aquesta manera? Si algú encara pretén que Catalunya i Espanya conservin algun llaç emocional després de tot aquest embull, que prengui la iniciativa. Abans que sigui massa tard.
