"El gordo sale a las once y diez"
Crítica de TVMònica Terribas encetava el debat a TV3 dient que podia ser un dia històric si es feia un debat “sincer i franc”. Segurament el moment que més va complir aquesta característica va ser l’arrencada, amb el joc de preguntes del candidat misteriós. Els polítics són una espècie que de seguida es queixa quan els collen a les entrevistes, però queda demostrat que quan s’han de fer les preguntes entre ells és quan posen més el dit a la nafra. El to distès i enriolat de l’inici el converteix en un dels instants amb contingut polític més espontanis de la campanya. Terribas va conduir el debat mantenint una fermesa suavitzada amb un punt de sentit de l’humor que contribueix a desdramatitzar l’encotillament propi d’aquest gènere televisiu. S’agraeix que en cap moment es fes gala de normes, condicions i cronòmetres per desenvolupar-se el programa. A diferència de l’última vegada, Terribas estava inclosa en el semicercle de candidats, disposant-los a tots al seu costat, cosa que facilitava la interacció. Girauta va ser el primer a parlar de Jordi Pujol quan Rufián va recordar els fraus fiscals dels Borbons. “ El gordo salió a las once y diez ”, va respondre amb aplom el d’ERC mirant-se el rellotge: una de les frases més originals que sentirem en un debat. Les sentències de Rufián van aportar un punt de creativitat, fins i tot comparant el país amb un moble d’Ikea.
El decorat tornava a passar la mà per la cara a tots els especials electorals que hem vist. Recuperava les urnes gegants que havíem vist en debats anteriors. Ara bé, les mosquiteres que recobrien les seves parets per deixar entreveure un joc de transparències començaven a ser víctimes d’un excés d’eleccions. En segons quins plans es veien una mica rebregades, atrotinades, bellugadisses i fins i tot amb algun estrip. Potser era una al·legoria al desgast de tots plegats amb tanta campanya.
