Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La situació de la Generalitat

Crec sincerament que la ciutadania no coneix la gravetat de la situació financera per què passa la Generalitat. Aquest article busca la seva complicitat, ja en l'acceptació d'ajustos i retallades, ja en la pressió de millorar el finançament del nostre país, i potser en les dues coses a l'hora. Vet aquí algunes dades.

La Generalitat va liquidar el 2011 un pressupost de 35.290 milions d'euros en despeses respecte a una previsió inicial de 32.895. Amb el finançament vigent, els recursos corrents de la Generalitat el 2011 van ser (drets reconeguts) només de 21.941 milions. És a dir, just dues terceres parts de la despesa. Així, el desfasament reconegut entre els drets corrents i les obligacions totals va ser ja el 2009 de 8.800 milions, 9.600 el 2010 i gairebé ja 11.000 el 2011. Conflueixen en aquestes necessitats la renegociació del deute anterior que no es pot retornar, a un cost ara superior al del passat: 13.447 milions per al conjunt del 2012, dels quals 4.800 són de l'últim trimestre, que es presenta crític; més el dèficit anual que hi afegim: entre 5 i 7 mil milions, amb uns mercats de subscripció majorista tancats i la consideració de bons porqueria.

Uns 10.000 milions anuals són, doncs, avui deute nou a emetre; això fa un saldo total per al 2011 de 41.912 milions. El pla d'estabilitat financera calcula fins a 45.250 milions per al 2015, estimats sota uns supòsits optimistes, inabastables a hores d'ara, de creixement nominal del PIB del -0,8% el 2012 (-1,8% és la previsió), +1,1% el 2013 (-0,3%, coincideixen els experts), i +2,6% el 2014 (qui sap ja quin creixement hi haurà).

En conjunt, així, l'estoc del deute suposa ja més del doble dels ingressos corrents, i de les despeses totals de la Generalitat el 2011, 5.814 milions són costos financers, creixents de manera molt ràpida (eren 2.629 el 2009). En conseqüència, dels ingressos del 2011 (35.004), 12.280 eren ni més ni menys que ingressos financers!

Per a l'any en curs, en despesa executada, sembla que la Generalitat està fent un gran esforç de contenció que caldrà veure com acaba. Es preveu com a resultat un dèficit no financer que passaria de 6.624 milions el 2011 a 2.252 el 2012. Crec que no és un disbarat anunciar ja l'incompliment. De les noves mesures proposades, 2.910 milions provenen de la millor estimació de contenció de despesa i entorn dels 1.400 per a una millora (dubtosa a hores d'ara) d'ingressos. Entre les previsions, els 888 milions d'ingressos esperats provinents de l'alienació d'actius són sens dubte els més problemàtics.

En una comparativa temporal veiem que els drets tributaris liquidats se situen avui a l'altura dels anys 2002-2004. Tanmateix, les despeses totals respecte a aquell any s'han duplicat! Així mateix, els ingressos derivats del model de finançament són, en termes absoluts, similars als del 2006; les despeses, si fa no fa, un 30% superiors.

Mentrestant, l'absorció de la morositat acumulada de l'Institut de Crèdit Oficial a través de les entitats financeres afavoreix conjunturalment que la liquiditat, escassa, disponible per les bestretes avançades, permeti el pagament de nòmines tot i les sospites que es recomenci de nou la morositat amb els proveïdors. Es tracta d'una operació de finançament que trasllada part dels seus efectes d'ara a 10 anys amb les amortitzacions dels préstecs de l'ICO (per pagar proveïdors, no sempre associats a despeses en inversió): l'operació s'ha fet a 10 anys i dos de carència a un 6%. És evident que això donarà un respir als proveïdors, però el cost és relativament elevat -no ha de considerar-se un ajut de l'Estat- i el que és més preocupant: s'ha fet amb una operació tipus bullet , amb la qual cosa l'amortització serà d'una vegada a 10 anys. És a dir, que en 10 anys es pagaran de cop els serveis que es van consumir entre el 2008 i el 2011. Tot un exemple d'inequitat intergeneracional.

Pel que fa al finançament i la despesa sanitària a Catalunya, val a dir que, en realitat, el que l'exercici del 2011 ha assolit amb les retallades és acabar d'eixugar les patinades del passat en la despesa real efectuada per sobre de la pressupostada el 2010. En aquest sentit, no enregistren reduccions efectives significatives entre les xifres pressupostades: poc més d'un 2,5% de reducció acumulativa els dos últims anys.

Tot plegat fa que no estiguem només davant d'un problema de sostenibilitat financera, sinó també de solvència. Recuperar els equilibris exigeix accions a fer en un món ple d'incerteses, uns recursos limitats i comptant amb un professionalisme públic que no sembla que comparteixi suficientment les dificultats del finançador ni està disposat a assumir cotes d'autonomia més grans a canvi de l'acceptació d'una responsabilitat financera més gran (centres educatius, universitats, hospitals, guariments residencials). Solvència és també recuperar múscul per fer de palanca davant la crisi per a la reactivació de l'economia i evitar la fragilitat de qui ha de recórrer a tercers per pagar nòmines sense poder exhibir llavors poder i respecte davant de les pròpies entitats regulades creditores. Tal és la dificultat i la penúria del moment.

En aquest laberint, més enllà de continuar fent els deures imposats, el Govern mira el nord del pacte fiscal i la sortida del règim comú, que davant la inacció i la incomprensió del govern central, alguns pensen que ja només pot provenir de la singularitat que acceptin els responsables de rescatar l'Estat en el moment de diluir el sistema autonòmic.

Més continguts de