Que bo que serà Messi quan torni del tot

ELS QUE TENIM la sort, el privilegi immens, de veure Messi en directe al Camp Nou, coneixem la seva capacitat per desaparèixer i reaparèixer. L’habilitat per amagar-se, sense respirar, fer creure al rival que no hi és, i ressuscitar en una mil·lèsima de segon per fer la jugada de la seva vida. Aquesta temporada hem patit, per la lesió i perquè la desaparició no era d’uns minuts cada partit, sinó de partits sencers exceptuant-ne algun minut. No estem acostumats a enyorar la perfecció perquè pocs cops la coneixem, però un cop t’has emocionat amb el Messi perfecte, l’imperfecte et fa mal. Vaig voler veure la final amb totes les ganes que Messi tornés a ser feliç com només ho és quan té la pilota i fa el que vol. I sí, al final i a la final Messi va tornar a ser ell en algunes jugades, i ni tan sols em sortia ni el ressentiment previsible (“Sí, ara tornes, i no amb el Barça”). Va fer-ho només de forma intermitent, i de forma insuficient per guanyar, però quan s’il·luminava la bombeta entraves en la seva dimensió, la de fer fàcils coses impossibles. Estic esperançat per ell, i una mica -ho admeto- perquè quan torni del tot deixarà amb un pam de nas aquesta gent al·lèrgica al talent -alguns d’ells, culers- que han gaudit veient-lo desaparegut, els que ja parlen de vendre’l amb l’arrogància de qui no sap valorar un geni ni agrair-li la glòria que ens ha donat. Quan Messi hi és del tot i la pilota se li enganxa a la bota, no té rival. Adoro aquest Messi. No em canso de veure repetides les seves jugades perquè és irrepetible.