El dia que vaig pagar per una abraçada

Barcelona“Em dic Sam, i sóc una abraçadora professional”. Així es presenta a la seva web Samantha Hess, una exentrenadora personal de Portland (EUA) que des del gener del 2013 ofereix sessions d’abraçades a 60 dòlars l’hora. “Si voleu una mica d’afecte sense les complicacions que comporta un affaire, sóc la noia que busqueu. Abracem-nos al sofà o agafem-nos les mans mentre escoltem música suau al llit”, diu el seu anunci. La idea, explica Hess a l’ARA, li va començar a rondar pel cap quan va quedar-se sense parella després d’una relació de 13 anys. “Vaig pensar que més gent com jo devia buscar amor i tendresa sense les complicacions d’una relació romàntica, i no hi havia cap servei que satisfés aquesta necessitat”. Al final, va decidir llançar-s’hi després de veure un vídeo d’un home que regalava abraçades a la sortida d’un mercat. “Un altre noi va posar-se-li al costat amb un cartell que deia: «Abraçades deluxe a 2 dòlars». El segon va ser qui va rebre més abraçades: això és Amèrica!”, riu. Ara Hess té més clients dels que pot abraçar, les reserves les fa a dues setmanes vista, ja té dos empleats i un local de 325 metres quadrats.

Les normes dels seus serveis són clares, i tots els usuaris han de signar un contracte en què se’ls avisa que les sessions d’abraçades no s’han d’interpretar com a actes sexuals. “El contacte apropiat és el que seria acceptable amb un nen. No està permès tocar allà on un banyador cobriria la pell”, diu Hess, que subratlla que cal estar sempre vestit i que les mans han d’estar sempre fora de la roba. A més, ella notifica una tercera persona sobre els detalls de la trobada, amb una còpia del carnet identificatiu del client.

El client mitjà de Hess sol tenir entre 20 i 70 anys. Actualment un 10% dels seus clients són dones. “Les raons que tenen per venir van des del caprici fins al trauma, passant per tot el que hi ha al mig. Tot i això, vigilo molt de no acceptar clients que busquin alguna història romàntica”. Sobre per què la seva professió no té res a veure amb la prostitució, Hess afirma: “El servei que jo ofereixo és completament asexual. Al meu estat, la prostitució és l’acte de pagar amb la intenció d’una resposta sexual il·lícita. Jo tracto els meus clients com si fossin la meva família, i l’únic que els ofereixo és respecte i acceptació”.

Falta de contacte no sexual

Samantha Hess no és l’única abraçadora professional que ha sorgit als Estats Units. Abans que ella, el 2011, una novaiorquesa ja va impulsar el mateix tipus de negoci: Ali C cobra 80 dòlars l’hora, i inclou altres serveis, com ara mirar una pel·lícula abraçats, per 200 dòlars. Per Nadal també ofereix un pack especial que consisteix a passar tres hores rebent afecte al sofà davant de l’arbre de Nadal, amb galetes fetes a casa, cava, xocolata calenta i música nadalenca de fons o alguna pel·lícula típica de les festes. En les seves condicions, Ali C també remarca el caràcter no sexual de les sessions, i explica: “Què passa si t’excites sexualment durant la sessió? És perfectament natural i no cal alarmar-se. Tot i que l’activitat sexual no es permet, l’excitació és normal, i no per això se’t farà sentir incòmode. Simplement canviarem de posició i redirigirem el nostre focus”.

Sobre si no se li fa estrany abraçar un desconegut, Hess argumenta: “Jo visc pels moments estranys. Adoro absolutament tots els moments en què les coses estan lleugerament en desequilibri. El creixement que sorgeix en aquests moments és el que em mou. Els moments estranys vénen i se’n van en un tres i no res: jo defenso que cal perseguir-los i recrear-nos-hi. I sí, quan abraço algú nou, se’m pot fer estrany, però també hi ha una afinitat natural que acompanya l’abraçada. És la part genial de les abraçades: quan confiem prou en algú per abraçar-lo, trenquem una barrera i es crea una connexió plena de respecte, acceptació i amor. I això passa tant amb un estrany com amb un familiar, no hi ha diferència”.

La ciència diu que, en realitat, sí que hi ha diferència: el doctor Paul Zak, autor del llibre The moral molecule, va analitzar la quantitat d’oxitocina que es desprenia en abraçar o tocar algú. Quan ho feia un estrany, els nivells d’aquesta hormona -coneguda com a hormona de la felicitat- augmentaven un 17%. Segons el científic, aquests nivells depenen del vincle que es té amb la persona: “Quan abraces algun familiar els nivells d’oxitocina poden augmentar un 50%. Si et sents atret per un estrany a qui abraces -afegeix-, però, l’oxitocina pot augmentar un 100%”.

Aquest tipus de servei ja es pot trobar arreu dels Estats Units. The Snuggle Buddies, per exemple, té seus en gairebé tots els estats, i es presenten com a “professionals de les abraçades i els serveis d’acompanyament platònic”. La Jacqueline, abraçadora d’una altra empresa del mateix tipus, The Snuggery, explica que va decidir entrar en aquest negoci després de viatjar pel món i adonar-se que “els americans tenen una gran falta de contacte no sexual”.

Festes d’abraçades en grup

Efectivament, un estudi del 2013 del Barna Group assenyala que en una dècada el percentatge d’americans que se senten sols gairebé s’ha doblat: ha passat del 12% al 20%. Samantha Hess diu que ho ha comprovat, i afirma: “En aquest sentit Amèrica és un país molt fred, i quan som adults limitem molt el contacte físic: ens espanta que el contacte es malinterpreti, que ens posin una denúncia, o que anem més enllà de les normes culturals. Aquestes inseguretats fan que ens sentim més còmodes evitant qualsevol forma d’intimitat física fora de la parella, sense pensar en tot el que ens podem perdre”.

Una altra recerca de l’ American Sociological Review remarca que el 25% dels habitants dels Estats Units no tenen ningú per parlar de les coses que els preocupen. Unes dades que ajuden a entendre l’èxit d’altres iniciatives d’aquest tipus al país, que cada vegada són més.

En la línia dels abraçadors professionals, a un nivell més massiu, hi ha les cuddle parties : unes festes d’abraçades on desenes d’estranys s’abracen entre ells. Cuddle Party n’és l’organitzadora principal, i ja fa 11 anys que funciona. Les sessions costen al voltant de 10 euros, i qualsevol persona pot sol·licitar que se’n faci una a la seva ciutat (també a Espanya, tot i que de moment l’entitat no n’ha organitzat cap). “Es tracta de conèixer gent, de tenir grans converses, de tocar i ser tocat, de divertir-se i d’aprendre a dir no a allò que no vols, i tot en un espai segur perquè puguis explorar”, diuen des de l’organització. I recorden: “Les cuddle parties no són una trobada sexual ni un lloc de cites, l’important és enriquir-se amb el contacte de l’altra gent”.

En una cuddle party, però, s’hi pot trobar de tot. L’agost passat la revista Vice hi va enviar dues redactores. D’acord amb l’estil de la revista, a una la hi van enviar col·locada amb MDMA. “Una cuddle party és exactament això: un acte social on s’ajunten desconeguts absoluts per estrènyer-se els uns contra els altres d’una manera absolutament asexual. I com que els desconeguts no són de fiar, hi ha una llista clara de normes, com no tocar zones erògenes, no beure alcohol i el dret a dir no. El que no es mencionava a les normes, però, eren les drogues. Vam pensar que seria un experiment social interessant anar a una cuddle party amb una de les dues redactores sota els efectes de l’MDMA, amb l’esperança que ens ensenyaria alguna cosa més sobre la intimitat que llegir articles del Cosmopolitan o veure porno a internet”.

Charlotte, la que no havia pres droga, escrivia: “Davant meu, un home bronzejat que rondava els 40 anys abraçava una noia rossa i li anava apujant la samarreta. ¿No havia parat atenció a les normes? Mentrestant, un home amb els cabells grisos es posava còmode sobre les meves cames. Quines ganes tenia d’estar sola!” Ilona, la redactora que havia pres MDMA, concloïa, molt trasbalsada, després d’haver viscut l’experiència: “El relaxament que molts dels participants van descriure al final de la reunió a mi se’m va presentar com una espècie de paràlisi. Em sentia bruta i incòmoda, tot i que la gent era molt agradable. Potser massa. En sortir pensava quan podria tornar a la normalitat, preparada per tornar a tocar la gent i tenir relacions sexuals. Probablement mai”, bromejava.

Altres usuaris descrivien l’experiència com tota una revelació: “Sempre m’havia provocat més inseguretat demanar una abraçada que practicar sexe”, deia una dona. “Crec que m’he fet addicta a les abraçades. M’ha encantat haver explorat una mica la germanor que porto a dins. Em sento com una adolescent quan descobreix el que és fer-se petons”, afegia una altra. Per si algú vol provar-ho algun dia, un avís: ara les cuddle parties sí que inclouen la prohibició de prendre drogues.

A Catalunya les abraçades encara són gratis

Potser perquè als països llatins el contacte físic és molt més habitual, ni les cuddle parties ni els professionals de les abraçades s’hi han fet un lloc. Les abraçades gratis, però, són una altra cosa. A l’Estat, a través del portal web Abrazosgratis.org, s’ha creat una finestra per organitzar convocatòries i regalar abraçades pel carrer, de manera totalment gratuïta. Des de fa temps, YouTube va ple de vídeos de gent que es passeja per Barcelona -entre moltes altres ciutats- amb un cartell que diu “Abraçades gratis” i tot de desconeguts que decideixen acceptar el regal. Internacionalment, un dels vídeos que va estendre aquesta pràctica es va penjar a YouTube l’any 2006 -ara ja té més de 76 milions de visites- i el protagonitzava Juan Mann, un australià que va començar a fer abraçades pel carrer i a qui, a poc a poc, se li van anar unint desenes de persones. Un dia, tot abraçant, va conèixer Shimon Moore, que va decidir començar a gravar les seves sortides. Al cap d’uns mesos, i com a regal a Juan Mann, va editar totes les imatges i les va penjar a YouTube, de manera que va donar a conèixer el fenomen arreu del món.