Publicitat
Publicitat

Les altres sílvia pérez cruz Esclat de veus femenines

La música viu un moment d’ebullició amb propostes que porten segell femení: ¿Sílvia Pérez Cruz i Andrea Motis són l’inici d’una nova escena?

“Hi haurà moltes sorpreses interessants”, vaticina Pere Camps, director del BarnaSants. No hi ha cap festival que estigui lligat a l’escena musical catalana que aquest estiu no hagi comptat amb una veu femenina al cartell. Del Grec al Festival de Cadaqués, les noies esquitxen les programacions. Disseminades, podrien passar desapercebudes. Juntes, impressionen. “Hi ha una bona collita -corrobora Pere Pons, director artístic del Jamboree-. Les veus femenines aquí sempre han sigut més importants, interessants i originals que les masculines, però mai com ara no hi ha hagut un col·lectiu musical tan preparat i de tanta qualitat contrastada”.

El fet que Barcelona tingui tres escoles superiors de música hi pot tenir a veure. “Fa elevar el nivell, és claríssim”, defensa Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, que, juntament amb l’Esmuc i el Conservatori del Liceu, ha modelat els talents del país. Cabrera és dels que treuen esoterisme a l’ofici. “Encara hi ha gent que diu que la música es porta a la sang; és evident que si tens condicions hi guanyes, però hi ha esforç, estudi, entrega, saber-te col·locar a l’escenari, educar l’oïda... Tot això es pot aprendre”, assegura.

Les cantants que avui despunten han tingut una formació integrada i poden compondre, cantar, escriure lletres, tocar instruments, combinar diverses formacions alhora... “Abans el cantant i el bateria eren els que no sabien música del grup. Ara no n’hi ha cap que no es consideri músic”, afirma Cabrera. Pons ho corrobora: “Abans les noies eren presència i veu. Ara són un instrument més. El que els falta potser és vivència i personalitat, tot i que això vol temps. Han guanyat en formació i tècnicament són increïbles, però trobo a faltar actitud, intenció. Mala llet, o tan sols vivència”.

“Les noies estan perdent la por d’agafar un instrument, de pujar a un escenari i d’entrar en un món d’homes”, defensa el periodista musical Toni Castarnado, autor de Mujeres y música. Els referents, a Catalunya, eren fins ara Maria del Mar Bonet o Marina Rossell, les veus de “dones que van plantar cara a la foscor”, diu el director del BarnaSants. Recentment, però, hi ha hagut dos fenòmens que han despuntat: Sílvia Pérez Cruz i Andrea Motis. “La potència de Sílvia Pérez Cruz és innegable que ajuda molt i és un punt de referència”, diu Camps. Pons també està entusiasmat: “Són fenòmens fantàstics, i haurien de contribuir a fer que la gent tingués més curiositat per descobrir altres veus. Hi ha propostes tan interessants com aquestes que tenen menys ressò. L’èxit té un factor d’atzar. La Sílvia i l’Andrea, a més, han treballat molt, ho han donat tot a l’escenari i segueixen sent autoexigents”. “Ara falta que hi hagi continuïtat i es donin oportunitats a les que vénen al darrere”, afegeix Castarnado.

El repte de consolidar-se

La llista de noms és llarga. N’hi ha que ja tenen una certa popularitat, ja siguin veus en solitari com Joana Serrat, Bikimel, Maria Rodés, Maria Coma i Sara Pi o en grup, com Les Sueques, The Mamzelles, The Pepper Pots, Marina BBface, The Excitements i Anna Roig. Però hi ha altres noms que val la pena descobrir, i que apuntem en aquest reportatge (i els que no hi caben: Clara Andrés, Montse Castellà, Claudia Bardagí, Esther Condal, Cèlia Pallí, Namina, Rusó Sala, etc.). Fins i tot ha nascut al Bages un festival que s’anomena Elles. Un dels organitzadors, el músic Albert Palomar, en destaca la varietat: “No en trobaríem dues d’iguals. Als anys 90 només hi havia rock català i els estranys eren els Umpah-pah. Als anys 90 compraves un disc al mes; ara tens accés a més música, més influències. I comença a no haver-hi diferències de qualitat entre producte local i l’internacional”.

Hi ha el talent, però el que falta és mercat. “El problema de les joves és el mateix que el dels músics de llarg recorregut, que en el nostre país no tenim un circuit estable de petit format”, diu Camps. “Més enllà de ser dona o home o ximpanzé, el problema és que la crisi s’ha carregat la classe mitjana. O hi ha artistes amateurs o artistes consolidats, però al que està a punt de fer el gran salt li costarà moltíssim”, afirma el promotor Xavi Pascual. Per això reclama suport mediàtic: “Així com Manel va crear escena, i hi va haver una explosió de grups que es van posar en un mateix paquet, em fa la sensació que no hi ha noves Sílvies Pérez i que ningú l’ha fet servir per liderar una escena. Potser passarà, però crear escena no ho fa el públic, ho fa la premsa”.

Carola Ortiz

És un prototip de talent jove amb formació superior. Filla d’un músic de jazz, passa pel Conservatori de Terrassa, el Taller de Músics i es gradua a l’Esmuc. És clarinetista, cantant i compositora. No té ni 30 anys. Ha participat en una vintena de projectes discogràfics, ha tocat amb diversos músics i festivals i ha liderat diverses formacions instrumentals. El 2013 va publicar el disc Axis amb AxisOrca, el seu projecte més personal al costat del bateria i guitarra Aurelién Gana. També fa bolos amb Minimal Hits (interpreta de Bjork a Sting amb un contrabaixista), el septet Líbera i l’orquestra de percussió Coetus.

Laia Vehí

Laia Vehí va concursar en el talent show musical El número uno d’Antena 3. Això li va donar presència mediàtica, experiència i feina -i fins i tot un club de fans-, però la vilafantenca no ha abandonat la idea d’enregistrar el seu primer disc com a cantautora. Després de passar per formacions com Express Quartet, Stacatto, 43 Pulgadas, New Slang i fins i tot els Messengers amb Paula Domínguez, i després de treure els primers senzills propis, la cantant està a punt de publicar l’EP This world -amb el productor Campi Campón, el mateix de Jorge Drexler o Álex Ferreira- mentre continua actuant en concerts de petit format, tocant la guitarra.

Celeste Alías

És una de les veus més cobejades del jazz. I ho demostren els projectes que fa córrer en paral·lel. “És una de les veus més completes que hi ha, una veu increïble oberta a molts registres”, confirma Pere Pons. Una de les formacions més recents i sorprenents és Jazz Machín, en què interpreten boleros d’Antonio Machín. Des del 2005 canta a duo amb el pianista Marco Mezquida (han enregistrat Two lonely people i enllestiran 2llunàtics ). Amb la guitarra i els loops de Santi Careta fan reviure Abbey Lincoln, Nina Simone i Billie Holiday. També actua amb L’Atzur Quartet, Adela i La Veu de la Guitarra.

Meritxell Gené

La cantautora lleidatana Meritxell Gené (Lleida, 1986) acaba de publicar el seu últim disc, Així t’escau la melangia, un disc d’homenatge al seu poeta de capçalera, Màrius Torres, que s’ha publicat amb l’ajut de micromecenes. És el tercer disc que s’autoedita: el 2008 va publicar Inesperadament, íntegrament amb cançons seves, i Sota els llençols el 2010, que ja incloïa alguns poemes de Miquel Martí Pol, Jordi Pàmies, Joan Fuster, Papasseit i Kavafis, i que la va situar a l’òrbita de cantautors com Cesk Freixas i Pau Alabajos. Gené toca el piano, la guitarra i l’acordió diatònic, tot i que combina la música amb la docència.

Eva Fernández

Estudia al Taller de Músics -toca el saxo, el clarinet i canta- i és un dels noms, juntament amb el de Magalí Datzira, que ha destacat del brutal planter del qual va sorgir Andrea Motis, la Sant Andreu Jazz Band, que dirigeix Joan Chamorro. L’orquestra de jazz li ha donat experiència, la possibilitat d’actuar en grans festivals i amb figures com Perico Sambeat, Dick Oatts, Ignasi Terraza, Bobby Gordon, Llibert Fortuny, Carles Benavent o Jordi Bonell. A més, lidera l’Eva Fernández Group, amb músics de la jove big band de Sant Andreu, amb els quals es decanten pel jazz dels anys trenta, quaranta i cinquanta.

Judit Nedderman

Fins que ha tret el seu propi disc ( Tot el que he vist, 2014), en què s’estrena com a autora de cançons, la veu de Judit Nedderman ha destacat en diferents projectes: com a vocalista de The Gramophone Allstars i en els espectacles Cançons de la veritat oculta, dedicat a Calders, i Tot és fum, de Clara Peya, Ariadna Peya i Clara Bes. Filla de músics, graduada en cant de jazz al Taller de Músics, actua amb Verd i Blau, Clara Peya, Luzazul i Coetus, i aquest any estrenarà al costat del Quartet Brossa el Viatge d’hivern basat en Schubert. Això, a més de continuar amb la seva carrera en solitari: amb el nou àlbum ha guanyat el premi Descobertes del festival Strenes.

Gemma Abrié

“És molt valenta, tant s’atreveix amb una big band com amb poemes de Carner, amb temes de Stevie Wonder o temes seus de músiques del món. És molt versàtil i té molt futur”, defensa Pere Pons d’aquesta veu de l’Esmuc, de 29 anys, que ha après de Carme Canela i ha estudiat contrabaix. Ha enregistrat Els fruits saborosos amb big band i el tribut a Stevie Wonder Wondering ; actua en un duet de contrabaixos i veu amb Miquel Àngel Cordero i al trio WOM amb una altra veu destacada, Clara Luna, i Laia Fortià, i traurà el primer disc com a solista i compositora amb el guitarrista brasiler Munir Hossn.

Paula Domínguez

De Màlaga va venir a Barcelona per estudiar al Taller de Músics, primer jazz i després va aterrar al flamenc. La seva versatilitat és un plus: “És una veu del flamenc, del jazz, del soul, del hip-hop i està fent coses molt guapes -diu el director artístic del Jamboree-. És explosiva”. Sens dubte, el seu projecte més popular és Lenacay, un grup amb dos excomponents d’Ojos de Brujo que fusiona el flamenc amb altres llenguatges, però també transita pel petit format i s’atreveix amb l’espectacle Gospel Meets Flamenco al costat del pianista i director del cor de gòspel Messengers, Ramon Escalé, o bé amb Soul de Lunares, acompanyada de guitarra i cors.

Gemma Humet

El cognom no enganya: de família de músics, estudia piano fins que als 18 anys decideix llicenciar-se en cant a l’Esmuc. El seu nom ja ha aparegut en diversos programes de celebracions oficials: l’acte institucional de la Diada del 2013, l’homenatge recent a Martí i Pol, a l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres a Raimon. Això vol dir que ha posat veu a Rosselló-Pòrcel, Martí i Pol, Salvador Espriu o a Joan Vinyoli, entre d’altres. Ha col·laborat amb mestres com Feliu Gasull, Toti Soler i Toni Xuclà, amb el qual ha sortit de gira fa poc. També forma un tàndem estable amb el guitarrista Pau Figueres.

Núria Graham

Amb vídeos penjats a la xarxa i una demo autoeditada, First tracks, la vigatana Núria Graham es va donar a conèixer. Només això, set temes propis, un gran domini de la guitarra i una veu estranyament madura per la seva edat (tenia 17 anys), van servir per aconseguir una companyia de management i fer fins a 70 concerts (i esgotar les 2.500 còpies físiques de la demo). També va tocar al disc de La Marató. Aquelles set primeres cançons feien presagiar un talent que està sorgint i que serviran de preludi del primer disc. El va començar a enregistrar aquest juliol a Gurb i inclourà temes nous. El 2015 tornarà a sortir de gira.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT