Una de les màquines més difícils d’operar en l’ofici de periodista és la que, de manera descarnada, podríem anomenar la balança dels morts. Cada cop que decidim quin espai (o quins minuts) dediquem a un mort, entra en joc un equilibri de criteris fàcilment discutible: proximitat amb el lector, popularitat de la víctima, circumstàncies del decés... En el cas del conflicte entre Israel i Palestina solen saltar els cargols de les balances. Com més polaritzat el mitjà, més desori. La Razón obria portada dijous amb “Pànic a Israel amb els 10.000 míssils de Hamàs”. I només al subtítol es deia que els bombardejos a Gaza havien deixat -de moment aleshores- 47 morts. Ahir el portal Libertad Digital explicava que, segons l’ONU, els palestins desoeixen els avisos telefònics que reben cinc minuts abans de ser bombardejats (els atacs se centren en zones residencials, perquè Hamàs les aprofita per guardar-hi material). Enfocar la notícia així servia per suggerir que els palestins, ras i curt, es deixaven matar, per fanatisme o per por de les represàlies de Hamàs. Però l’informe de l’ONU no deia res d’això, i es limitava a consignar l’existència d’avisos telefònics, però no aclaria si les víctimes efectivament havien rebut aquestes alertes.
Com sempre que es parla d’aquest conflicte, cal encomanar-se a sant Disclaimer: el Pareu màquines d’avui no valora un bàndol o l’altre. Per desgràcia, els excessos de tots dos són dolorosament evidents. Però la balança dels morts sempre pica a terra pel mateix platet. I per això estaria bé que els mitjans que es posicionen a favor d’Israel ho fessin sense recórrer a la distorsió (o ocultació) de l’inequívoc balanç de baixes.
