Potser perquè en la gramàtica que va publicar a Gredos el 1962 volia sobretot prestigiar la llengua, sense estridències, s’ha tendit a veure Badia més com a endreçador de sabers acumulats que com a algú que innova i els qüestiona.
Però la gramàtica del 1994, que ha passat massa desapercebuda, ens revela un gramàtic molt més obert de ment i fins i tot heterodox. Badia s’hi mostra sensible als registres i això li permet flexibilitzar la part del nucli sintàctic fabrià que més s’aparta de l’ús. Com ho fa? Distingeix en tot moment entre nivell elevat (N1), corrent (N2) i col·loquial (N3) i partint d’aquesta distinció afirma, per exemple, que la caiguda de preposició a “S’ha acostumat que no li facin cas” -on l’ús posa una a davant el que - només és pròpia de N1; i que el pronom relatiu de “Les dades amb les quals treballa” també només és propi de N1, mentre que el de “Les dades amb les que treballa” seria tolerable en N2 i N3. Són punts de vista encara avui heterodoxos que ajudarien a fer més versemblants els diàlegs informals de films i sèries.
