La Sinera que va imaginar Espriu reviu a Arenys

Arenys De MarSe sent el so de les gavines, la remor de l'aigua del mar fregant la sorra i la veu de Salvador Espriu recitant la Cançó del matí encalmat que avisa que entra "pel camí que no té mai tornada". Apareixen dalt del turó, com putxinel·lis de Salom, una desena de personatges -encara inidentificables- que prenen butaca sobre l'escenari natural aixecat sota una arbreda de la plaça de la Sardana que sembla que arreli l'esperit d'Espriu en aquesta terra. Sílvia Bel apareix com un espectre entre fum i arbres i demana, amb paraules espriuanes, a "quitxalla, vilatans, patricis homes, dones i compatricis" que s'atansin a gaudir d'un "divertimento " i de l'aire amable "a un preu quasi de franc".

Una nodrida representació institucional ha fet cas de l'Altíssim de Primera història d'Esther , però també centenars de persones han omplert aquest auditori efímer, fins i tot malgrat les quatre gotes que amenaçaven d'espatllar l'acte central de l'Any Espriu. Lluís Danés, arenyenc i espriuà confés, és el director d'un concert literari o un recital musicat, aquí tant se val, on el veritable protagonista és, sens dubte, Espriu. Tot just arrencar, Mònica Green amb He mirat aquesta terra , Roger Mas amb La princesa del Iang-Tsé i Marina Rossell interpretant a cappella Inici de campana eleven el to distès habitual d'un espectacle d'estiu a la fresca a un emotiu, intens, vibrant, plàstic i suggerent espectacle teatral.

Passatges i paisatges espriuans

Ja l'escenografia -els arbres, l'aigua que omple l'escenari, la terra, el jardinet- conviden a entrar en l'univers del poeta, però sobretot les cançons i els textos que llegeixen Sílvia Bel i Dolo Beltrán donen la mà a l'espectador i el condueixen pels paisatges d' El doctor RIP , li presenten la Trinquis de Ronda de mort a Sinera i l'Ós Nicolau, que Anna Roig ha adaptat i canta amb el mateix encant i alegria que si fossin versos escrits per a L'Ombre de Ton Chien mentre la trapezista Ingrid Esperanza l'acompanya des de l'aire.

Potser l'única concessió al costat més popular i, per tant, més obvi de la trajectòria d'Espriu, al poeta nacional de la "pobra, bruta, trista, dissortada pàtria", és l' Assaig de càntic en el temple, però l'ha musicat de nou Dídac Rocher i entusiasma el públic. La resta de l'espectacle és un veritable viatge, amè i pertinent, àgil i cerimoniós, per alguns passatges i paisatges de l'obra d'un dels grans escriptors catalans del segle XX.

La banda formada pel Quartet Brossa -Adrià Bauzó, Joan Motera, Marc Clos i Xavi Lloses, sota la direcció d'aquest últim- porta la batuta musical amb mestria per unes adaptacions musicals -algunes de les quals són noves- realment encertades. La preciosa il·luminació i els petits detalls escènics -el blanc del vestuari, de les làmpares, del terra- aconsegueixen donar una atmosfera misteriosa i profunda, quan toca, divertida i trapella, quan convé, a l'espectacle. Rosa Pou, Gerard Quintana, Ivette Nadal, Joan Colomo -que dedica el tema a Uri Caballero, integrant d'Els Surfing Sirles, mort ahir- i la mateixa Dolo Beltrán desgranen Enllà del camí , Barques de paper , la Cançó de l'Esperançeta Trinquis , Cançó de capvespre i Cançó de bressol . I Maria del Mar Bonet enllaça dos temes del gran amic de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un sonet i Inici de campana .

Roger Mas amb Perquè un dia torni la cançó a Sinera -"mai no ha entès ningú per què parlo del meu món perdut", diu- i Marina Rossell amb la seva Barca del temps acosten el públic justament al final. Un simbòlic He mirat aquesta terra col·lectiu tanca l'espectacle. Esperem que faci obrir llibres de Salvador Espriu.