En defensa de Madrid

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEstat Català, exponent del separatisme català, ha tramés les seves forces, sota el guiatge dels noms gloriosos dels germans Badia, a defensar Madrid que està en perill. El gest és definitiu, és simbòlic, és eloqüent. Ara, tots aquells que cridaven contra el nostre separatisme, tots aquells que ens presentaven com a reaccionaris furibunds, tots aquells que ens presentaven com a nacionalistes tancats, es sentiran desmentits amb el nostre gest generós. Els catalans, que hem sentit més que ningú les imposicions que el nostre poble ha suportat de Castella, ara anem a alliberar-la. Que sigui recordat. La nostra generositat exigirà, a l’hora de la victòria, més generositat, millor dit, més comprensió, car d’ara endavant ja no seran possibles més regateigs a les nostres llibertats. [...] Això ho fa Estat Català, el partit dels homes que encara no han pres contacte ni han coquetejat amb els interessos dels governs madrilenys, ni ho faran mai. I és que per esdevenir viva i carnal una realitat, a més a més d’un esperit i un contingut, cal donar-li sang. On no hi ha sang no hi ha vida. I Catalunya, la dels irreductibles, la dels titllats de poca generositat humana, ara, amb fets, donant sang, desmenteix totes les acusacions. Res de sentimentalismes; tots els nostres homes van amb l’esperit ferm a la lluita amb l’esperança de la victòria, però no saben si també a la mort; deixen afectes, ho deixen tot, per a portar la llibertat al poble que fins ara, injustament, ha detentat la nostra. Que callin les veus dels qui ens creien poc generosos, i que callin les veus dels qui prenen Catalunya com un experiment sentimental amb vistes a unir les idees de llibertat amb les d’imperialisme. Catalunya, d’ara endavant, mereixerà el respecte de tothom. I no serà possible que els últims reductes del centralisme s’amaguin en les idees lliures. No serà possible que en nom d’una idea llibertària es vulgui malparlar del català. Amb el nostre obrar de separatistes desmentim la frase crua i tallant d’aquell que prefereix parlar l’esperanto a parlar el català als infants de Catalunya.