EL DRET A DECIDIRés una revolució kantiana. Si Immanuel Kant, aquell pensador universal que quasi no es va moure de la seva ciutat, va ser per a la metafísica -com ell mateix es va encarregar de fer notar- el que Copèrnic per a l’astronomia, el dret a decidir ha estat per al catalanisme un autèntic nou punt de partida. El canvi de perspectiva ha resultat trencador.
Què va fer Kant? A la seva Crítica de la raó pura va fer triomfar el subjecte per sobre de l’objecte. Va dir que el que és decisiu és que el subjecte sigui el que marca la realitat de l’objecte perquè no existeix una realitat com a tal, sinó només la que filtrem a través de la nostra subjectivitat. Amb les notícies podem dir el mateix: no hi ha una realitat o veritat objectiva, el que és determinant és la nostra mirada sobre aquesta. Les coses no són com són, sinó com les veiem. Passa igual amb les lleis, que les podem interpretar d’una manera o d’una altra. I, per descomptat, també amb les Constitucions.
Doncs sí, el catalanisme s’ha fet kantià. Ha pres partit pel subjecte. Després de dècades de posar l’objecte al davant -l’autogovern, l’Estatut, el finançament...-, ara ha decidit de manera majoritària donar prioritat al subjecte -el dret a decidir-. No és un mer gir estratègic. És un canvi conceptual senzill que ho ha trastocat tot. Ha sumat una majoria social i política amplíssima. I ha deixat fora de joc la classe política espanyola, que quasi en bloc no accepta el canvi de paradigma.
Perquè en realitat el que no accepten és el subjecte pròpiament dit. Mentre aquest -el poble català- quedava en un segon pla i l’únic que es discutia era l’objecte -i es discutia, esclar, dins els límits de la ciència constitucional-, el problema era controlable. Ara ja no. Sense sortir de casa, el gir kantià del catalanisme ha posat en qüestió la vella i inamovible doctrina espanyola.
