Islamabad / BarcelonaMalala Yousafzai, la nena tirotejada al Pakistan per haver volgut estudiar
La Malala no s'hauria convertit en un símbol de la lluita per l'educació de les dones al Pakistan sense el ferm suport del seu pare, Ziauddin Yousafzai, fundador de l'escola de secundària per a nenes Khushal, a Mingora, a la vall de Swat. Yousafzai ha volgut donar el mateix tracte a la seva filla que als seus altres dos fills, homes. Precisament, el col·legi de la Malala porta el nom del seu germà Khushal. El pare de la Malala no volia que la seva filla fos diferent de les altres alumnes i tingués un tracte especial, per això va rebutjar que li posessin protecció policial.
Aquesta valenta de 15 anys no va tenir por a alçar la veu per defensar l'educació de les nenes, però el seu desafiament la va col·locar en el punt de mira dels extremistes. La Malala va sobreviure a un atac talibà el 9 d'octubre del 2012, quan sortia de l'escola. Uns dies més tard va ser traslladada a l'Hospital Reina Elisabet de Birmingham, al Regne Unit, per continuar amb la seva recuperació. Després d'implantar-li una placa de titani i un dispositiu auditiu, la Malala va tornar a l'escola secundària a Anglaterra.
No podrà tornar mai més al seu Mingora natal, perquè la seva vida podria tornar a córrer perill. Tot i això, cada matí el pupitre buit de la Malala omple de coratge i forces les seves companyes, decidides a continuar amb la seva lluita.
Molts pensen que la Malala no s'hauria convertit en el blanc dels insurgents si no hagués captat l'atenció mediàtica amb la publicació en el servei en urdú de la cadena britànica BBC d'un blog sobre la situació de les nenes quan els talibans governaven amb puny de ferro la vall de Swat (2007-2009). Aleshores només tenia 11 anys, i ja va mostrar el talent i la força de les seves paraules en els seus relats.
En el seu blog, sota el pseudònim Gul Makai, explicava com el mul·là Fazlul·là, conegut com el mul·là FM, va sembrar el terror a la vall i va prohibir, mitjançant una fàtua -un decret religiós-, l'educació de les nenes. Els homes del mul·là FM van cremar i van destruir prop de 200 escoles per a nenes i van amenaçar de mort les seves professores per aconseguir que no ensenyessin en els centres educatius.
Un preu alt
La Malala ha pagat un preu molt alt per haver parlat obertament i defensat l'educació femenina: "L'educació és un dret tant per als homes com per a les dones. L'islam dóna a les dones el dret de l'educació. Ha estat un gran sacrifici per a nosaltres no poder estudiar mentre els talibans van ser a Swat i no permetrem que ningú ens ho impedeixi ara", va declarar.
La seva lluita a favor dels drets de la dona li va valer el Premi Nacional per Pau del Pakistan el 2011, i va ser candidata al premi Nobel. Recentment, ha rebut un premi d'Unicef Espanya, que la reina Sofia va entregar al seu pare, i ara comparteix el guardó del Premi Internacional Catalunya 2013 amb l'ex primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland. Totes dues el recolliran juntes a Barcelona el 26 de juliol. El seu sacrifici no ha estat en va. La Malala ha donat esperances a altres nenes per seguir estudiant a la vall de Swat.
Gro Harlem Brundtland, mare del desenvolupament sostenible
Gro Harlem Brundtland va marcar i segueix marcant Noruega. Des que el 1981 va convertir-se, amb 41 anys, en la primera i única dona a ocupar el càrrec de primera ministra del país nòrdic, Gro -com la coneixen els seus compatriotes- ha cultivat una popularitat difícil de trobar en la classe dirigent dels nostres dies.
Des de petita ho tenia clar: volia ser política i metge. "Els metges intenten primer prevenir la malaltia i després curar-la quan apareix, exactament el mateix que fa un polític, però respecte a la societat", va dir fa uns anys. Seguint el model del seu pare, el doctor i exministre socialdemòcrata Gudmund Harlem, la guardonada va unir-se a la secció infantil del Partit Laborista amb només set anys i va combinar la vocació política amb la carrera de medicina, especialitzada en pediatria.
Cridada a dirigir l'executiu laborista tres vegades entre el 1981 i el 1996, el total de deu anys que Brundtland va governar el país van quedar marcats a parts iguals per sotracs i victòries. El record de les impopulars mesures d'austeritat que va aplicar durant la crisi econòmica dels anys vuitanta i que van portar-la a renunciar durant el seu segon mandat no enfosqueixen victòries com l'accés de Noruega a l'Espai Econòmic Europeu el 1992. Dos anys més tard un referèndum va noquejar la seva proposta d'incorporar el país a la Unió Europea.
Tot i dedicar gran part de la seva acció de govern a les polítiques de sanitat pública, la Brundtland cap de govern havia tapat la seva faceta mèdica. Dos anys després de renunciar al seu càrrec, el 1998 va ser escollida directora general de l'Organització Mundial de la Salut. Podent sumar finalment les dues vocacions que ja tenia clares de ben petita, Brundtland va encapçalar durant els seus cinc anys a l'organització de l'ONU el moviment internacional per l'abolició del tabac.
Activisme incansable
Brundtland és la mare del terme desenvolupament sostenible , un concepte que ha vertebrat la seva trajectòria i que va llançar el 1987 en un informe com a presidenta de la Comissió de les Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvolupament. "Vivim en un món tan afectat negativament per les conseqüències de les activitats humanes que ja ens estan soscavant la qualitat i la sostenibilitat dels nostres recursos naturals", deia Brundtland en una frase que resumeix la seva aportació.
I de lluitar contra el canvi climàtic i a favor de la preservació del medi ambient, la guardonada ha passat en els últims anys a concentrar-se en el seu compromís a favor de la pau. Amb 74 anys, Nelson Mandela va convidar-la el 2007 a formar part de The Elders (els ancians), un grup independent de líders globals que han treballat per promoure la reconciliació entre les dues corees, entre les comunitats gregues i turques de Xipre o al Pròxim Orient.
L'última vegada que vam veure Brundtland als titulars va ser com a supervivent de l'atemptat d'Utoya. Havia abandonat el campament de joventuts laboristes hores abans que Anders Breivik hi assassinés 77 persones. Gro, va dir Breivik més tard, era la primera a la llista.
