Pagar per resultats és una política de retribució habitual en nivells directius... i no tan directius. Pregunti a qualsevol comercial i s’adonarà que, en molts casos, no només n’és una part sinó gairebé tot el seu sou. Els periodistes no hi estem gens acostumats, perquè sempre hem entès que ens convé estar lluny de la contaminant responsabilitat de fer diners; si més no, considerem que un mèdia és una empresa col·lectiva en què és molt difícil destriar qui hi contribueix més.
Internet altera tot això. El seu principal tret no és la interactivitat o que el cost de reproducció és gairebé zero. És que tot, tot, tot es pot mesurar. És a dir, sí que podem saber quin o quina periodista aporta més trànsit de persones i també la qualitat d’aquest trànsit. De fet, qui no ho sap és perquè encara no ha dedicat prou recursos a esbrinar-ho. Aquesta és una de les ruptures que la xarxa produeix en el model de negoci tradicional, com ho són les possibilitats que ofereix a qualsevol periodista d’establir-se pel seu compte i fer-se la vida sense dependre de cap organització. Val a dir, a més, que la necessitat de fer pagar pels continguts a la web carrega sobre els periodistes una responsabilitat sobre els ingressos molt més directa que en els mèdia tradicionals. Cert, tot això té una cara fosca.
Si només es busca la quantitat i el nombre de clics, acabarem transformant el periodisme en una mena de subhasta d’escàndols, xafarderies i conyes sense substància. Si només es tracta de bombejar com més continguts millor, es perjudicarà la seva qualitat. Potser acabarem copiant-nos els uns als altres, reescrivint de manera més sensacional encara allò que algun desconegut o el competidor han publicat... Bé. Que tot això emboliqui més la troca no ens autoritza a defugir el debat: ¿en quina mesura els periodistes han de ser pagats en funció de resultats individuals? Quines mètriques són les més adients per a mesurar-ho? Si no ho resolem nosaltres, algú altre ens ho resoldrà... pitjor.
