Publicitat
Publicitat

Caduca als tres mesos

Això no és un bigoti

Mitjançant el meu excunyat, Enric Gómez, tinc notícies de Paco Soto, un amic que fa molts anys que no en sé res d'ell, i de qui la seua exdona, Paqui Baixauli, em facilita el número del mòbil. Paco viu a Madrid. Li telefone, faig una mica de broma perquè encerte qui sóc i a la fi em reconeix. S'alegra d'allò més, i jo també. Durant una estona parlem de tot i quedem per veure'ns o bé a València o bé a Madrid (l'AVE, quina sort que tinc).

Paco Soto va tindre, els darrers anys de la dictadura, una militància activa al PTE (Partido del Trabajo de España, en valencià a València). Era i és una persona intel·ligent, amb la sort que el seu pare, director aleshores de l'Escola de Magisteri, home progressista, estava d'acord amb la militància del fill per bé que, probablement, no compartia la seua ideologia. Natural de Conca, Paco Soto parlava valencià correctament (encara el parla) i dominava a la perfecció l'anglès. Crec recordar que estigué un temps a l'Alemanya Oriental per aprendre teoria marxista i l'idioma d'aquell mig país. Un dels seus passatemps predilectes consistia a resoldre problemes de matemàtiques. Això i la novel·la negra l'entusiasmaven.

Conserve un grapat d'anècdotes d'ell, infatigable activista capaç de conduir el cotxe (que queia a trossos) fins a Saragossa, per una carretera indecent i amb molts revolts, a buscar material subversiu i tornar-se'n el mateix dia per repartir-lo.

L'Oscar de la seua actuació, però, el va obtindre el dia que es va presentar la policia de paisà a sa casa. Truquen a la porta (no era de matinada) i el secrets, amb el seu bigotet, li pregunten:

-¿Francisco Soto?

-Es mi hermano -respon Paco-. Un momento que está tomando un café con la vecina. Ahora lo llamo.

Amb convicció es va adreçar escales avall i encara estan esperant-lo. Emprenyats com una mona, un quart d'hora després, els policies entraren al pis i es van encarar amb son pare, amenaçant-lo amb les conseqüències que es derivarien de la fuga del seu fill.

-Estoy muy orgulloso de mi hijo. Cuando salgan, cierren la puerta.

Justament amb Paco Soto vaig passar un tràngol a Euskadi. Treballava jo a Difusora de Cultura (l'empresa de cromos que el comissari de Gandia es va prendre com una broma). Em van enviar a Bilbao. Paco s'apuntà al viatge amb la seua novel·la negra i el seu quadern de matemàtiques, problemes que resolia mentre jo m'ocupava del volant. Com Soto no tenia cap cura en la seua estètica es va deixar créixer un bigotet finet i ben retalladet.

Un diumenge decidírem presenciar un míting de Telesforo Monzón, un independentista de l'alta burgesia basca mític en aquelles contrades. Abans de l'acte Paco i jo passejàvem per Andoain (crec recordar que el poble es deia així). En això, dues abertzales també d'una edat respectable se'ns acosten i ens diuen:Qué, txakurras (gossos, com anomenaven els policies espanyols), ¿a vigilar? Nosaltres els responguérem que érem valencians, simpatitzants del Moviment Nacionalista Basc. Elles, però, continuaren increpant-nos. Els mostràrem el DNI. No res, dient-nos de tot, les dues iaies. A poc a poc venia més gent (la majoria joves). Paco, que jo li retrac en valencià, el teu bigotet ens portarà un disgust. Un jove ens va empentar. La cosa bullia. Llavors se'm va ocórrer preguntar per algun dels seus dirigents. El cridaren. Li vam explicar que coneixíem Josep Guia (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, en pau descansen), que érem amics seus, que per favor li telefonaren i que li demanaren per mi. Vaig afegir que coneixia Letamendia, que el vaig acompanyar, en un míting celebrat a València, des de l'hotel a la plaça de bous.

A la fi, el dirigent restà convençut que no érem de la secreta i tots dos ens alleujàrem sense evitar un record, interioritzat, per als familiars de les dues iaies que ens havien delatat amb inconsciència juvenil. Després, havent-se acabat el míting de Telesforo Monzón (Paco i jo aplaudíem embogits, per guanyar-nos la simpatia, cada frase del pimpollo abertzale) ens convidaren a uns vinets i ens ensenyaren els cementiris dels pobles del voltant on estaven soterrats els "herois" del poble basc (etarres) i la redacció del diari Egin, portaveu del Moviment. A la nit, així que arribàrem a la pensió, al càrrec de dues senyores, també abertzales, i una marededéu dreta al passadís de dos metres d'alçada, amb dos ciris enormes a cada costat, Paco es va afaitar el puto bigotet. Sopant, li dic: Cony, Paco, amb l'experiència que tens amb els bigotets i va i te'l deixes créixer igualet. Jo pensava, digué, que Tejero havia canviat la tendència.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT