Benvolgut president, com vostè ja deu saber, ahir a Catalunya es va tornar a produir una manifestació massiva de la ciutadania en favor del dret de decidir, de la llibertat d’expressió i de la llibertat de participació. No va ser cap referèndum, ni tan sols una consulta, perquè el seu govern, amb tots els mecanismes polítics i jurídics que té a les mans, ha impedit reiteradament que fos cap d’aquestes coses. La veritat és que encara no sabem quin nom donar-li: una mena de manifestació amb urnes, ni que aquestes urnes fossin factícies o, com diria vostè, fictícies. Però el cert és que la ciutadania catalana s’hi va abocar i va donar un missatge rotund, que a hores d’ara vostè ja deu conèixer bé. Una majoria molt àmplia de catalans no se senten còmodes dins Espanya i volen votar per determinar el futur polític del seu país, que es diu Catalunya. I aquesta majoria tan àmplia es va manifestar com sempre: democràticament, pacíficament, cívicament, i amb un respecte escrupolós entre els defensors de les diferents postures.
Contra el que han insistit a afirmar una vegada i una altra vostè, el seu govern i els mitjans de comunicació que els envolten, aquest moviment per la llibertat i la democràcia no és cap maniobra meva ni del meu govern. Ben al contrari, vostè sap perfectament que jo mai m’hauria imaginat, fins fa un parell d’anys, que em trobaria canalitzant políticament un fenomen d’aquesta envergadura, que no té comparació, per la seva importància, enlloc de la UE. Vostès han cregut que la manera d’aturar aquesta marea popular era destruir la meva carrera política. Poden fer-ho, però li asseguro que no servirà de res. Com acabo d’escriure i he repetit moltes vegades, jo només sóc el canal, l’instrument polític d’una reivindicació sense precedents. I, com he dit en altres ocasions, si no és amb mi, serà amb un altre president de la Generalitat que el poble català assolirà la sobirania que desitja. Val més que en prenguin nota, perquè el dia que jo deixi el càrrec (que pot ser aviat), no caiguin en la temptació de citar aquella frase: “Muerto el perro, se acabó la rabia ”. No serà així.
President, vostè ara té al davant un poble que espera ferventment exercir amb la normalitat dels països democràtics el seu dret a constituir-se com el subjecte polític que la seva ciutadania decideixi. Vostè pot seguir ignorant aquesta reclamació massiva, o pot fer algun pas endavant en favor del diàleg i de la democràcia. La llei, entesa com a coerció, no és un argument vàlid, perquè vostè sap tan bé com jo que la llei pot ser injusta. I si li envio aquesta carta, és només per mantenir un mínim de cortesia institucional que em temo que vostè i el seu entorn fa temps que han descuidat.
Hi insisteixo, estudiï amb atenció el que va passar ahir a Catalunya, consideri-ho i prengui després les seves decisions. Les seves: no les dels sectors més ultramuntans del partit que vostè lidera. Oblidi’s de mi, si vol: pensi en Catalunya i en Espanya.
