ANTECEDENTS. Fa anys. Molts. Quan ningú parlava de xoc de trens i la idea d’una consulta amb data i pregunta només devia aparèixer en els somnis d’un grup molt reduït d’arrauxats, alguns funcionaris catalans de Brussel·les van proposar que la biblioteca de la Comissió Europea tingués llibres sobre legislació comunitària en català perquè hi havia bones publicacions que potser valia la pena d’oferir. La gosadia va provocar que un grup de funcionaris espanyols, escandalitzats, denunciessin que no es podien malversar diners públics per a la compra de llibres en una llengua que no és oficial a la Unió Europea. Els seus col·legues catalans van respondre aleshores que estaven disposats a fer una donació a la biblioteca, però ni així. L’encarregat de gestionar aquest fons de llibres sobre la UE va preferir no fer enfadar el govern espanyol. Punt final.
Poc després va tenir lloc un episodi molt semblant al Parlament Europeu amb el mateix resultat. Estem parlant de principis dels anys 90 i d’una Unió de 12 estats membres en què la idiosincràsia catalana despertava curiositat i simpaties a Brussel·les.
LIMITACIONS. L’anècdota l’explicava un funcionari (francès) per demostrar que estem davant d’una “animadversió natural” -així en deia ell-. Per a mi és un exemple més d’un immobilisme polític i mental que no és conseqüència del vertigen de no saber gestionar una demanda de màxims, sinó que sempre ha estat allà, fins i tot en les pretensions més mínimes, en els petits gestos de reconeixement de la singularitat. Per no parlar de com és de reveladora sobre els límits de la simpatia comunitària, que no es va mullar ni per uns llibres.
“Europa és també un procés racional, no només emocional”, deia fa un temps a Barcelona un viceministre alemany. “El que cal avaluar és si no es creen més problemes dels que se solucionen”, afegia quan li preguntaven per Escòcia i Catalunya. Però hi ha maneres diferents de gestionar la raó i l’emoció.
A principis d’agost, un grup d’artistes, intel·lectuals i esportistes britànics va fer pública la seva “carta d’amor a Escòcia” -com ho titulava la premsa londinenca-. Helena Bonham Carter, Judi Dench, Mick Jagger, Sting, David Bowie, Stephen Hawking, a més d’historiadors, investigadors o medallistes olímpics, firmaven un petit text que reconeixia davant els escocesos: “La decisió d’abandonar el país que compartim és, naturalment, només vostra, [però] volem fer-vos saber com valorem els vincles que ens uneixen”.
DOMINACIÓ. Unes setmanes abans, el mateix dia que la plataforma Libres e Iguales feia públic el seu manifest per “rebutjar” explícitament “qualsevol negociació” amb el “secessionisme català”, vaig coincidir amb un grup de diplomàtics espanyols a les institucions europees. El seu únic comentari sobre els advertiments contra qualsevol concessió a Catalunya va ser: “La independència no es negocia”. Després va venir tot un discurs (sense esperar cap comentari per part meva) sobre el suport de l’OTAN a un estat que és garantia d’estabilitat al Mediterrani, la capacitat d’influència a l’Amèrica Llatina, el desinterès de les capitals europees per aquesta qüestió i l’error de renunciar a una llengua com l’espanyol. Tot reblat amb un contundent: “I no oblidis l’absoluta determinació de l’Estat per prevaler ”. O sigui que al final -i segons la definició de l’IEC-és una qüestió d’“emportar-se la victòria, la superioritat, l’avantatge” i no pas de vincles, voluntats o raons.
