Mai he dubtat que darrere de la passió existent a Catalunya entre alguns ciutadans (i ciutadanes) per eradicar la immersió lingüística hi havia motius 100% relacionats amb els (seus) drets individuals. Vaja, que mai m'ha passat pel cap pensar que els que defensen que la immersió a les escoles discrimina i atempta contra els drets bàsics dels infants actuessin per motius polítics i electorals. I, sap per què ho penso? Perquè seria caure molt baix, seria molt barroer i imperdonable intentar trencar una societat per 4 vots (o en alguns casos menys). La volen dividir, sí, però no per tenir un escó més, no. La seva defensa d'una escola on ells hagin de ser atesos en la llengua que considerin oportuna els neix del convenciment personal que el seu dret unipersonal està per sobre dels drets col·lectius.
És per aquest motiu que m'emociono pensant en l'abrandada defensa que aquests ciutadans (i ciutadanes) faran dels drets lingüístics de les 14.000 famílies valencianes que enguany no podran escolaritzar els seus fills en valencià per falta de places (per cert, ¿14.000 són més que 17? Sap què passa? És que jo sóc de lletres i tinc dificultats amb les xifres). Ja els veig iniciant una campanya de suport amb demandes judicials (hi tenen la mà trencada), manifestacions i denúncies públiques als mitjans de comunicació que freqüenten. Ells (i elles) seran els abanderats de la llibertat i avui mateix trucaran a Boadella perquè foti el mateix discurset de sempre, però aquest cop mostrant-nos el culet a través d'una foto d'Alberto Fabra. Serà tot tan tendre, ahora que entranyable...
