Amb les meves col·laboracions a l’ARA no pretenc sinó fer una contribució modestíssima a la millora del meu país. En ocasions, i aquest és el cas d’avui, això m’exigeix sostenir el contrari que persones a qui admiro.
Una multitud d’associacions estan promovent una iniciativa legislativa popular per portar al Parlament un projecte de llei que obligaria la Generalitat a pagar a cada persona major de 18 anys la quantitat que li falti per assolir uns ingressos anuals de 7.968 €. L’objectiu és rescatar tots els catalans que es troben sota el denominat llindar de la pobresa, la xifra dels quals s’ha disparat des del començament de la crisi.
Simpatitzo amb aquest objectiu perquè em repugna la desigualtat i comparteixo la convicció que és necessari que els poders públics s’impliquin a fons per limitar-la, incloent l’auxili als ciutadans que es troben en situació d’indefensió econòmica. Ara bé, la solució que es proposa em sembla un gravíssim error. Per diversos motius que procedeixo a explicar sintèticament.
1. La mesura tindria caràcter complementari. Això implicaria que ingressarien exactament el mateix un ciutadà que no treballés en absolut i un altre que ho fes cinc dies per setmana dotze mesos a l’any en feines eventuals amb el salari mínim interprofessional. Òbviament, ningú no estaria disposat a treballar per aquest salari o a acceptar contractes a temps parcial encara que estiguessin més ben remunerats.
Per solucionar aquest efecte pervers, en algun país s’ha proposat que la renda garantida no fos complementària, sinó que la rebés tothom independentment dels seus ingressos. Ara bé, aquesta solució exigiria un volum impossible de recursos.
2. La mesura beneficiaria totes aquelles persones que visquessin “legalment” a Catalunya. Això inclouria tots els ciutadans de la Unió Europea que decidissin establir-s’hi i, pel que fa als extracomunitaris, ¿com podríem resistir la pressió del crit “Papers per a tothom”? En definitiva, ¿com podríem evitar una immigració massiva dels uns i dels altres?
3. El projecte diu que es tracta de “desenvolupar la promoció de la persona i el seu empoderament i la millora de les condicions que l’han dut a requerir la prestació”, i “de [...] promoure la participació, la implicació i el compromís de la ciutadania des de la complicitat i la coresponsabilitat”. Tanmateix, el dret a percebre la renda “no està condicionat a l’obligació de participar en cap tipus d’activitat d’inserció laboral o social”. Això em sembla una enorme contradicció. No es pot exigir res a qui està desvalgut, però a qui no ho està em sembla que, si se li dóna peix, se li ha d’exigir que aprengui a pescar.
4. La memòria justificativa del projecte declara que la mesura “haurà de generar [...] cohesió social”. És indubtable que la lluita contra la pobresa és fonamental per guanyar cohesió social, però seria inevitable que una part dels beneficiaris se n’aprofitessin per deixar d’esforçar-se i viure a l’esquena de la societat. Els casos serien molts o serien pocs, però sense cap mena de dubte exercirien un efecte corrosiu sobre l’actitud del contribuent envers els impostos. Exactament com ho fa cada escàndol de corrupció política.
5. El projecte de llei estableix que dues persones tindrien dret a una quantitat superior si no formen part d’una unitat familiar, que és tant com incentivar la seva desintegració. Es tracta d’un efecte pervers similar al que tenia l’ajut a les mares solteres vigent als EUA durant molts anys, una política que va consolidar la desestructuració familiar de certes comunitats.
6. Finalment, la dimensió pressupostària. La memòria que acompanya el projecte de llei no estima el seu impacte, però la proposició estableix que el dret a la renda garantida “en cap cas es pot condicionar a raons de caràcter pressupostari”. És a dir, que la Generalitat hauria de pagar-la a tothom passés el que passés... òbviament sacrificant altres programes, i el gruix, inevitablement, hauria de sortir de les partides més importants: la sanitat i l’ensenyament públics.
Aquest últim punt porta a una reflexió de caràcter més general. Un dels grans dilemes que hem d’enfrontar és quina mena de societat volem construir: si una amb serveis públics potents, que exigeixen impostos alts i molta disposició a pagar-los per part dels contribuents, o una societat amb impostos baixos, serveis públics febles i mesures pal·liatives envers els pobres. La primera opció passa per incentivar tothom a esforçar-se i, precisament perquè vull una Catalunya igualitària i justa, em sembla que el projecte de renda garantida ciutadana és un pas en la direcció equivocada.
