Publicitat
Publicitat

Cultura rima amb sinecura?

En aquestes pàgines plantejava Xavier Marcè la necessitat d'invertir en cultura com es fa en altres sectors productius. Fa feredat pensar en un poema com a "producte", però Marcè, que sempre és molt fi, es referia al món de l'espectacle, i separava amb cura el fet cultural del producte adreçat al mercat. Esclar, el creador rara vegada rep subvenció: escriptors, pintors, dramaturgs i músics viuen del mercat. Per tant, l'administració defensa la indústria i hauria de defensar també el diàleg amb altres cultures -jo no tocaria ni un euro de Temporada Alta- i, sobretot, els circuits. Sales, xarxes, parets. Però en aquest món hi ha una excepció sonora: les arts escèniques. Els muntatges estan subvencionats: parament, assajos, treball. Esclar que avui els teatrers estan irritats perquè els diners es reparteixen de manera massa desigual entre dos embalums aristocràtics, el Nacional i el Lliure, i els plebeus. Haver mantingut això és un dels fracassos del CoNCA, una bona idea pervertida per una pràctica nefasta, que no ha deixat ningú content.

Però mirem una anècdota. Vaig anar a veure Subterrànies , un espectacle magnífic de Proyecto Vaca, que és un moviment que dóna veu a l'imaginari de les dones. De fet, no és un espectacle: és memòria. Té lloc al refugi del carrer Nou de la Rambla, laberíntic, fosc, humit. Va, doncs, sobre els bombardejos durant la guerra, explicats a través de tres monòlegs colpidors pel que tenen de vida, d'esperança. Aquella gent acabaven de tocar el cel amb les mans i no volien tornar enrere, i és això el que expliquen les tres actrius amb un somrís. La música i el lloc hi posen el drama. Perquè no quedi res a l'atzar, una historiadora jove hi posa el context amb una xerrada en la qual fa servir el castellà cada vegada que diu una frase irònica, graciosa o entre cometes. Com si el català no tingués registres! Coses així passen en el món de la cultura.

Com que més que un espectacle és una comunió, en sortir tothom parla amb tothom. Una dona comenta que és una vergonya que un espectacle tan bo no tingui suport públic. Utilitzar l'espai és suport públic, el que no té és diners. Jo li dic que ens aniria millor si Madrid pagués els milions que deu, al marge de l'espoli fiscal. La dona em mira amb fàstic i calla. Penso que el senyor Mas fa presagiar el pitjor quan diu que Espanya no té diners per al pacte fiscal, i que excusar Espanya ja cansa. Com diu un amic, aquesta legislatura han de passar coses o s'ha acabat Artur Mas: hi ha promeses que no valen una segona vegada. No vaig dir res de tot això i sí una veritat: el talent no pateix retallades, ho acabàvem de veure. El talent pot viure molt bé a la intempèrie, perquè el vent i la pluja l'esmolin. La renovació del teatre català dels anys 70 es va fer sense un duro.

El teatre argentí que ens deixa bocabadats, el dels Veronese i els Tolcachir, no té subvencions. El corralito va fer néixer centenars d'escenaris en cases, cafès i patis, i allà, treballant en hores estranyes, va florir un teatre que jo en dic "de la felicitat" i que, de fet, és polític: és una amarga reflexió sobre el fracàs. Sobre un país on els somnis s'esfondren. La realitat s'ha de qüestionar, sempre, i jo em pregunto on són les preguntes de la cultura catalana. Tenim en actiu una nova generació, brillantíssima, que deu carretejar debats i frustracions. Però sovint fa l'efecte que aquests joves volen fer bona la facècia de Francesc Pujols i esperen tenir-ho tot pagat. Això pot ser feina, però no necessàriament és cultura.

Un altre prejudici, que hi està relacionat en la mesura que un prejudici és una idea que no es toca: la substitució de Pep Ramoneda al capdavant del CCCB, on ha fet una feina extraordinària, s'ha comentat en to apocalíptic. Ramoneda és un cap pensant. Si algú en dubta, que agafi el seu últim llibre, Contra la indiferencia , i es delecti amb la pura densitat de les idees. Ara bé, un equipament públic no és la casa de ningú i després de vint anys ja és hora de deixar-hi entrar cares noves. En el fons, en l'esverament dels amics de Ramoneda hi ha la idea que només els sociates i afins poden ser gestors culturals. Una afirmació falsa i nociva, a més d'excloent. Si aquest país només pot donar una persona per guiar el tipus de reflexió que sustenta el CCCB ja podem plegar.

La cultura ha de ser receptacle d'emoció, rebel·lia i compromís, constructora d'inquietud. Això no costa diners. Ens havíem acostumat a una determinada qualitat i ara haurem de tornar a l'esperit. Com les dones del refugi 307.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT