“Ei, holaaa!”, fa XXL. I la cara és tan alegre, tan somrient i confiada, que S canvia la cara d’estranyesa per una altra de radiant. No endevina qui és, aquell que la saluda, però segur que per força el deu conèixer. Qui deu ser? Algú de la tele? Un periodista? Un crític gastronòmic? Algun comentarista de sèries de la ràdio? Per provar d’escatir-ne el nom li pregunta: “Què hi fas tu aquí?” Però ell li contesta amb una vaguetat que no descobreix res. “Sí, mira, treballant una mica...”
El que passa és que, tot seguit, XXL li pregunta per la feina. “Què? Com va la feina?” Que li pregunti per la feina deu voler dir que es coneixen molt. O no. Pot ser una pregunta retòrica. La que li faries a qualsevol. “Tirant, com sempre. I a tu?”, contesta. “Bé, bé. No em puc queixar”, respon ell. S, aleshores, li prem l’espatlla: “Hem de quedar!” I XXL li pessiga la galta i fa que sí amb el cap: “Sempre ho diem i no ho fem mai! Tu tens el meu telèfon?” S torna a somriure. “No. És que vaig perdre l’antic i se m’han esborrat tots els contactes”, s’excusa. “Jo tampoc tinc el teu...”, diu XXL. “Ah, doncs, apunta...”, proposa S. “Espera’t, que no sé com es fa...”, farfolla ell. “Jo tampoc, sóc tan negada amb la tecnologia...” XXL té una idea: “Truca’m i m’apuntes! Mira, 663...”, li va dictant. Ella tecleja els números a mesura que ell els diu i es posa l’auricular a l’orella. “Ja sona, eh?”, adverteix. “Ara!” crida ell, quan veu el número reflectit a la pantalla. I afegeix: “I... espera’t... Guardar contacto... ” Intenta que S no vegi com ho fa. Sap qui és, la coneix, però no s’enrecorda del nom ni que el matin. Escriu “rossa” i desa corrents l’aparell (com es diu?, com es diu?). S escriu “noi del bigoti” (qui és, qui és?) procurant que l’altre no se n’adoni. “Ara ja ens tenim fitxats”, somriu XXL. “Fitxats”, afegeix S.
