Ahir, a l'ARA, Sara González feia un impecable article (amb l'anàlisi de Jordi Muñoz) que els recomano que recuperin. Parlava del "nou argumentari del PP contra el concert". Diu que el PP farà servir aquesta premissa: "L'administració catalana recull a Barcelona el 79% dels impostos". Per tant, "imposa" a la demarcació un dèficit fiscal del 13%. Però "ningú a Barcelona hauria de dir que Lleida i Tarragona ens roben, tot i que seguint el fals model nacionalista, els barcelonins en el seu conjunt són solidaris amb els lleidatans i els tarragonins".
Deixem de banda les xifres que fa servir el PP. Deixem de banda que fa els càlculs per províncies i no per comarques. Deixem de banda que oblida que la capital d'un país (per exemple, Madrid) té unes despeses administratives. I, sobretot, deixem de banda que un ciutadà de Lleida i un ciutadà de Barcelona paguen el mateix per existir, cosa que no passa, per exemple, entre un ciutadà de Lleida i un ciutadà d'Alcorcón. Un ciutadà de Lleida i un ciutadà de Barcelona paguen els mateixos peatges, les mateixes vacunes infantils (que, en canvi, són gratuïtes si vius a Burgos) i els mateixos impostos. Vull dir que jo estaria molt contenta de contribuir a pagar els funcionaris d'Andalusia (cosa que faig) si almenys no em toqués, també, pagar més peatges que ells.
Però deixant de banda això, que són llavors de soja comptades, hi ha l'altra cosa. La cosa de poder fer el que et surti dels mugrons. Si a mi em dóna la gana mantenir (o la sang m'obliga a fer-ho) un amant, una tieta o tretze fills dropos, jo mateixa. Tinc raons per fer-ho. És a dir. Jo no visc ni a Barcelona ni a Lleida, però em sembla molt lògic pagar uns impostos que ajudin a netejar el terra que trepitgen les estàtues humanes de Barcelona i pagar uns impostos que ajudin (en el que calgui) els pagesos de Lleida que conreen els préssecs que em cruspeixo. Fins ara, he mantingut l'estat espanyol sense dir ni piu. La diferència entre -i insisteixo en no aturar-me a contradir els números del PP- mantenir Catalunya i mantenir Espanya és que Catalunya és la meva família. Parlem el mateix idioma (tot i que, de vegades, sigui tan xava). No és que Espanya em robi i Catalunya no. És que Espanya es cruspeix el meu dinar, no em dóna ni les gràcies, fa el rotet i, en acabat, va al meu vàter i no estira la cadena. I si no vull fer l'amor, m'insulta al Twittter.
