Publicitat
Publicitat

D'on neix el civisme?

Dimecres al vespre el president Barack Obama va fer un magnífic discurs a Tucson (Arizona). No va provar d'explicar el tiroteig, sinó que va actuar com si es tractés d'una commemoració nacional, una oportunitat per sortir del remolí dels esdeveniments i aturar-se a reflexionar. Ho va fer amb la voluntat d'infondre ànims. No sols va expressar el sentiment de pèrdua que té el país, sinó que també va rememorar la vida de les víctimes i la possibilitat d'un renaixement.

És ben cert que un discurs, per molt bo que sigui, no marcarà l'inici d'una era de civisme. Els que es prendran seriosament els discursos sobre el civisme seran precisament aquells que pels seus principis no els necessiten, mentre que els propensos a la fatxenderia intel·lectual i al sectarisme decidiran portar-se bé durant un temps, però tornaran als vells costums tan bon punt sentin el seu orgull amenaçat.

El civisme és un arbre que té unes arrels molt fondes, sense les quals no pot subsistir. I quines són aquestes arrels? El fracàs, el pecat, la feblesa i la ignorància.

Qualsevol persona raonable que es dediqui a la política i a la vida pública sap que la seva feina està entreteixida amb el fracàs. Cada columna, cada discurs, cada llei, cada decisió té els seus propis i humiliants defectes. Sempre hi ha arguments que es podrien haver elaborat millor, conseqüències que s'haurien d'haver previst, altres punts de vista que s'haurien d'haver tingut en compte. A més, encara que passis per un bon moment, tots els esforços que facis estaran sempre entreteixits amb el fracàs. La veritat és fragmentària i no podem captar-la tota. Hi ha valors contraposats que no es poden conciliar mai del tot. El món és massa complicat perquè pugui entendre'l la intel·ligència humana. Però qualsevol persona raonable que es dedica a la vida pública sap que al final la salvació li ve dels altres. Potser escrius una columna mediocre, fas un discurs mediocre o proposes una llei mediocre, però els altres discuteixen amb tu, et corregeixen i et proposen uns elements que no se t'haurien acudit mai. És possible que cadascun d'aquests esforços sigui imperfecte, però tots junts -si el sistema funciona bé- fan que les coses vagin avançant.

P ot ser que cada pas per separat estigui desequilibrat, però tots junts, l'un darrere de l'altre, milloren el funcionament de la societat. En conseqüència, tothom que sigui raonable està agraït per aquest procés. Al final, tots nosaltres tenim una vida millor que la que ens mereixem perquè els nostres defectes es transformen en una millora col·lectiva. Trobem un significat -i un significat és l'única cosa que hi podem trobar- en el paper que podem representar en aquesta gran empresa social.

Així, doncs, d'aquí neix el civisme: d'un sentiment personal de modèstia i de la consegüent gratitud pel procés polític. El civisme és l'estat natural dels que són conscients de la limitació dels seus propis poders i saben també que necessiten dialogar, perquè sense diàleg no serveixen per a res.

El problema és que durant els últims quaranta anys hem passat d'una cultura que ens recordava les nostres limitacions a una cultura que ens anima a tenir molt bona opinió de nosaltres mateixos. Els fundadors dels Estats Units tenien una opinió modesta però realista d'ells mateixos i dels votants. Van establir tota mena de controls institucionals per protegir els nord-americans d'ells mateixos. Admiraven el president dels EUA George Washington per l'autocontrol que demostrava.

Però en aquestes últimes dècades hem perdut la consciència de la nostra tendència al pecat. Eduquem els nens rient-los totes les gràcies. La política ja no se centra tant en el control institucional sinó a donar als votants a l'instant qualsevol cosa que vulguin.

Joe DioMaggio no presumia amb ostentació de les seves millors jugades, però els atletes contemporanis acostumen a celebrar els seus èxits com si això formés part del procés d'autopromoció. Per tant, és evident que hi ha narcisistes que es pensen que ells o els membres del seu partit tenen accés directe a la veritat.

Esclar que hi ha gent que prefereix el diàleg al monòleg. Esclar que hi ha gent que detesta la política perquè frustra la seva capacitat d'aconseguir el cent per cent del que vol. Esclar que hi ha gent que tendeix a adreçar-se només als que pensen com ells i odien els seus adversaris polítics. Creuen que no cal cap mena d'equilibri ni de correcció.

La més important de totes les coses que han contribuït a la polarització i la pèrdua de civisme és aquesta: s'han arrencat les arrels de la modèstia.

El discurs del president Obama a Tucson va ser un pas endavant, però hi ha d'haver un projecte en què participin els dos grans partits, com ara una gran reforma tributària, per tornar a instaurar el diàleg. I per damunt de tot, hem de recuperar la modèstia.

Reinhold Niebuhr ho va expressar molt bé en un famós passatge: "Res valuós es pot assolir en el termini d'una vida; per això, ens ha de redimir l'esperança... Res del que fem, per molt virtuós que sigui, es pot aconseguir en solitari; per això, ens redimirà l'amor. Cap acte virtuós és tan virtuós des del punt de vista del nostre amic o enemic com des del nostre. Per això, ens ha de redimir la manifestació definitiva de l'amor, que és el perdó".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT