Ha estat segurament una de les imatges més vistes i comentades del 9-N, i mira que el dia en va generar moltes, i la majoria de gran càrrega emotiva. El cas és que, al final de la jornada, el president Mas va visitar el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Allà va coincidir amb el líder de la CUP, David Fernàndez, que feia de voluntari per a la diada. I, en trobar-se, i de manera visiblement sincera, es varen abraçar amb efusió i amb emoció. Si em permeten la broma, a l’abraçada m’hi va faltar Oriol Junqueras, però potser millor que fos així perquè una abraçada entre tres homenots d’aquesta envergadura hauria pogut semblar un combat de sumo o l’inici d’un partit de rugbi.
En qualsevol cas, l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez va ser bonica i va ser important. Per un motiu: perquè va simbolitzar la superació de les diferències ideològiques (sempre legítimes i necessàries) en benefici d’un bé major, que en aquest cas no és altre que el de la llibertat d’un país. Per damunt de les moltíssimes diferències que els separen, Artur Mas i David Fernàndez creuen en aquest objectiu i treballen junts per aconseguir-lo. Amb la seva abraçada (que, insistim, es veia bé que els sortia del cor a tots dos) donaven un missatge: “Ja discutirem de com s’ha de gestionar aquest país en un futur pròxim. Però abans de discutir, fem que aquest país sigui lliure i sobirà. Traguem-nos el jou del damunt i després ja tindrem temps de sobres per ser de dretes o d’esquerres”. És un missatge bell però també pragmàtic, perquè situa les prioritats al seu lloc.
Hi ha una cosa que vull escriure perquè em sembla de justícia: de la mateixa manera que en aquesta columna s’ha criticat el president Mas, el seu govern i el seu partit, en algunes ocasions aquest columnista ha formulat dubtes (que creia raonables) sobre el paper de la CUP en la política catalana. Avui no tan sols no em sap greu sinó que estic ben content d’haver de dir que en bona part no vaig ser just: el comportament de la CUP i de David Fernàndez durant tota la gestació i el part del 9-N no tan sols ha estat exemplar sinó que ha estat fèrtil i ple d’aportacions. No voler-ho veure seria una altra injustícia. Enhorabona, doncs, a Fernàndez, Quim Arrufat i tota la gent que els dóna suport: ells fan que aquest país sigui més potent, més divers i més interessant. No me’n queda cap dubte.
Enhorabona també al president Mas i a Oriol Junqueras, per descomptat. Entre tots han fet possible una passa que no és la passa definitiva però que és inequívoca i que ja no té, d’una vegada per totes, cap marxa enrere, per molt que diguin o deixin de dir els oracles del constitucionalisme fantasmal. Som allà on havíem de ser i anem cap allà on havíem d’anar. I la imatge de dos homes que s’abracen, deixant de banda tota mena de discrepàncies, per celebrar un exercici de llibertat, és la millor metàfora dels dies que ens esperen i de la mena d’esperit que cal mantenir per no renunciar mai a la dignitat ciutadana que ens mereixem.
