Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

Dos pardals com nosaltres

TINC UNA RELACIÓ singular amb els taxistes, un gremi generalment antipàtic al personal d'esquerres. En l'època de la transició democràtica, per divertir-me, simulava ser un feixista furibund i el conductor, per fi, davant d'un ciutadà camarada, es relaxava i treia la fel vomitant contra les autoritats democràtiques que ens representaven. Jo l'animava de valent i quan pagava i baixava del cotxe, m'acostava a la finestreta i li deia: Escolte, si el feren a mida vostè no seria més fatxa. Òbviament m'assegurava que el paio era escarransit i tenia perspectiva de carrer per córrer. Ho confesse: m'agrada fer el brètol si estic desficiós. Fa un parell d'anys pugem a un taxi el crític literari Alfred Mondria i jo. A la plaça del Caudillo, li ordene al taxista. A Mondria se li va escapar el riure, al taxista no. Un demòcrata. Fem el trajecte en silenci, potser amb el conductor evocant els meus familiars.

Un altre dia, a l'estació de Sants, em pose a la cua (bastant llarga els diumenges). Quan em toca m'assec al taxi. El taxista sent el meu accent: Vostè és valencià. Sí, senyor. Ell: És clar que vostè deu ser d'aquells que asseguren que el valencià i el català són la mateixa llengua. Home, exclame, vostè i jo ens entenem. Tu diràs, fa ell, sóc de Castelló!

AL CENTRE DE VALÈNCIA, en un carrer que connecta amb la Gran Via, hi ha un pis de joc clandestí. Fins al garito ens allarguem un dissabte d'hivern a la nit el Roget i jo. La cosa és còmica. Piquem al timbre del portal (majestuós, clivellat), ens obrin, enfilem l'escala (majestuosa, llardosa), piquem de nou al timbre de la porta del primer pis. Ens rep una xicona amb pinta de filipina, potser coreana, tal vegada xinesa, perquè els seus trets facials no acaben de definir-se. Hi ha una xicoteta barra de fusta, també atesa per una dona. Darrere d'ella un cartell: Asociación Valenciana de Jugadores de Poker (la tapadera). Canviem els diners per fitxes gravades amb el valor monetari (cinc, deu, vint euros...) i la bandera oficial del Consell de la Generalitat. Si es presenta la policia hem de dir que ens entrenem al pòquer amb fitxes. Els diners els amaga la senyoreta de la recepció.

Hi ha tres sales. N'escollim una a gom de jovenets, alguns d'ells amb ulleres fosques i caçadora amb caputxa posada (no els agrada que els observes el gest, que sovint delata les jugades). L'estança, tancada, és plena de fum, de tabac i herba merdosa. Juguem. La casa convida a entrepans i refrescos (l'alcohol es paga). No hi ha manera de guanyar, possiblement, pense, perquè els jovenets estan conxorxats en grups reduïts. El crupier, rapidíssim, reparteix cartes mentre pregunta com va el Barça, que juga contra el Valladolid. Mitja hora després ens han deixat més nets que una patena. No hi estem acostumats a tant de fum, cridòria, gent que s'alça i seu, entren i ixen de l'habitació. Hi hem anat per curiositat sociològica. Els joves estan a l'atur i dos pardals com nosaltres els arreglem el cap de setmana.

TEMPS ERA TEMPS els estius m'encisaven i la mar m'agradava. Ara, la cabra tira a la muntanya i m'estime més l'hivern i els refugis solitaris, lluny de les masses. Llavors, quan tenia el costum d'anar a la platja, escollia les de nudistes. Sembla mentida que una peça tan xicoteta com un banyador siga tan gratificant llevar-te-la per nedar. Després m'estirava a prendre el sol, mullat, alliberat. Per allí circulaven, sols o amb companyia, gais afortunadament també alliberats que et miraven sense dissimular. Hola, em saludaven alguns; adéu, els acomiadava amb un somriure de cortesia però evitant la complicitat.

EN UNA OCASIÓ VAIG ANAR a Guadalajara per fer un reportatge a una comunitat Hare Krisma. Em va acompanyar el fotògraf Jordi Vicent. Jordi fuma en pipa, i és un home tranquil i assossegat. Jo era pur nervi. Parem a prendre un cafè a Motilla del Palancar. Jo havia berenat i m'havia pres el cafè i Jordi encara assaboria el d'ell. Vinga, cony, que es farà de nit, el vaig acuitar diverses vegades. El vaig empaitar tant, que arribant a Guadalajara se'n va adonar que s'havia deixat les càmeres al bar de Motilla (val a dir que per un fotògraf perdre les càmeres és com si una monja perd el virgo). Em vaig emprenyar molt. Ho solucionàrem telefonant al bar i demanant a un fotògraf de Guadalajara les càmeres. Les va recuperar, però cada vegada que ens veiem es trau la pipa de la boca i amb parsimònia m'ho recorda. Un altre m'estovaria.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT