L’any 2000 Pujol havia guanyat, per darrera vegada, les eleccions autonòmiques. Havia guanyat en diputats però no en vots i per formar govern necessitava algun aliat, però, per un motiu o altre, cap partit volia fer el primer pas.
Després de treballar a la Generalitat durant 16 anys, jo havia decidit que era l’hora de plegar i ja ho havia comunicat a qui li podia interessar. Se’m va demanar que demorés la marxa fins a trobar-me un substitut, i vaig aprofitar aquest període per buscar feina al sector privat. Quan més o menys la tenia emparaulada, se’m va demanar que acceptés ser inclòs en una llista per presentar-la a la resta de partits i consensuar el nom del futur director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi vaig accedir perquè se’m va dir que la llista era llarga i que els convenia incloure-m’hi.
La següent notícia que vaig tenir d’aquest afer va ser una trucada de Pasqual Maragall. Essencialment, volia que li confirmés de viva veu que podria confiar que no li faria una atzagaiada. Li vaig assegurar que l’únic que m’interessava era el bé del meu país.
Dies després, Pujol em va cridar al seu despatx al Palau de la Generalitat. Li interessava el mateix que a Maragall. Com que la decisió estava presa, jo li vaig posar una condició per acceptar el càrrec, que ell va acceptar a contracor posant-me’n una altra. En definitiva, vam fer un pacte, honorable, però que no em sembla correcte desvelar perquè afecta terceres persones.
No em va resultar problemàtic complir la meva part, però a l’hora de la veritat va resultar impossible que a Palau s’acceptés la materialització de l’altra meitat. A la llarga, això va fer que la relació s’anés deteriorant i finalment Pujol es va veure obligat a demanar-me que dimitís, cosa que vaig fer immediatament, encara que això representava abandonar la Generalitat per la porta del darrere i sota sospita dels meus.
No comptava parlar amb ningú de les circumstàncies d’aquest afer fins que, deu fer un parell d’anys, vaig sentir-me obligat a fer-ho.
Una persona molt propera a Pujol m’havia abordat per relatar-me una sèrie d’indicis sobre l’enriquiment de la família Pujol. Els fets no m’eren nous, perquè feia molt que aquesta mena de rumors corrien per tot Catalunya. El que em va sorprendre van ser l’energia, la prolixitat i la seva convicció que tot plegat acabaria en una catàstrofe. Atès que la nostra relació és de simpatia però no d’intimitat, vaig intuir que el que em deia ho devia estar dient a molts altres. ¿Per què una persona com ell, tan fidel, dedicava, tants anys després, tant de temps i tanta energia a escampar uns indicis que no eren nous, però que en boca seva guanyaven credibilitat?
Vaig concloure que, potser inconscientment, estava tractant d’aturar un procés que amenaçava institucions que li eren molt importants, i que el seu era un crit per demanar auxili. En conseqüència, vaig sol·licitar hora amb Pujol al seu despatx de passeig de Gràcia.
Era la primera vegada que hi anava i, inevitablement, serà l’última. Em va rebre amb molta amabilitat i amb moltes ganes de parlar. Finalment, li vaig explicar el motiu de la meva visita. Li vaig rememorar les circumstàncies de la meva dimissió i la conversa que acabo de resumir, i li vaig dir que les primeres em donaven autoritat moral per demanar-li que, pel bé de Catalunya i de Convergència, plegués dels seus càrrecs en aquest partit i se’n distanciés. Vaig afegir que considerava que el seu fill -aleshores un diputat imputat- hauria de fer el mateix, només que jo no tenia cap autoritat moral sobre ell per demanar-li-ho.
Es va prendre el meu estirabot amb molta esportivitat, i haig de dir que a partir d’aquell moment la nostra relació, que mai no havia estat càlida, va millorar extraordinàriament, tant en públic com en privat.
És obvi que no em va fer cas i que hauria estat millor que ho hagués fet, però en el fons aquest és un aspecte secundari de la qüestió. Crec que vaig fer el que havia de fer. Suposo que altres persones anònimes devien fer alguna cosa semblant i lamento que molts altres deixessin de fer-ho.
Inevitablement, Convergència patirà les conseqüències de l’afer Pujol. No del que fessin o deixessin de fer ell i la seva família, sinó del silenci dels seus dirigents. Ara cal esperar que aquests mateixos dirigents tinguin el coratge i la paciència necessaris per suportar aquelles conseqüències, perquè em sembla vital que el que representa Convergència sobrevisqui i reneixi.
