“Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”. Aquestes varen ser les paraules més valuoses, al meu entendre, que va pronunciar ahir David Cameron, primer ministre del Regne Unit, en valorar els resultats sobre la independència d’Escòcia. Són paraules valuoses, d’entrada, perquè confirmen que Cameron ha jugat i ha guanyat. Fins i tot se li pot retreure una certa xuleria pròpia del número 10 de Downing Street en pronunciar-les: a un nivell més barroer, un correlat possible seria: “Jo et podia haver robat la coberteria el dia que vaig venir a dinar a casa teva, però no ho vaig fer perquè sóc un paio legal”.
Tanmateix, David Cameron té motius de sobres per inflar el pit i presumir de demòcrata. En efecte, ell va entomar una jugada de risc. Que li ha sortit bé (amb més cangueli, en els últims dies de campanya, del que segurament s’havia imaginat), però que també li podia haver sortit malament. Aquesta mena de processos no sempre surten al gust del governant, i Escòcia no és l’únic cas d’independència més o menys recent que podem recordar. Per esmentar només un exemple, el president de l’antiga Txecoslovàquia, Václav Havel, també va haver de fer front a un conflicte polític per dilucidar si Txèquia i Eslovàquia havien de continuar unides o no. Havel era partidari de la unió, però la separació es va imposar. I Havel, com a bon demòcrata, va acceptar la decisió de la majoria i va actuar en conseqüència. No tenim cap dubte que Cameron hauria fet el mateix si el 55%/45% d’ahir hagués presentat la proporció inversa. Al cap i a la fi, els anglesos poden gloriar-se també d’haver inventat la democràcia tal com la coneixem.
Aquestes paraules de Cameron, “Jo podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, faria bé de tatuar-se-les al mig del front el president espanyol, Mariano Rajoy. O de fer-se-les penjar al capçal del seu llit de la Moncloa. Rajoy va aconseguir ahir, a pesar dels seus problemes de logopèdia, pronunciar la paraula escoceses de manera intel·ligible, per celebrar que hagués triomfat finalment el no. És lògic que sigui així. Però si Don Mariano fos capaç d’anar una mica més enllà de la lògica més resultadista i primària, s’hauria de preguntar per què Cameron ha aconseguit sortir victoriós d’un desafiament tan difícil, mentre que ell i el seu govern no fan més que atiar, dia sí i dia també, l’independentisme català a força d’amenaces, tergiversacions, manipulacions i insults contra la ciutadania catalana i les institucions que la representen.
De fet, encara ahir el portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, censurava Cameron per haver “permès” el referèndum escocès. No els acabava d’arribar la camisa al cos: aneu a saber què n’haurien dit, de Cameron, si hagués guanyat el sí. És obvi que formo part dels que haurien volgut un resultat diferent, però tot i així el cas escocès em produeix enveja sana: l’enveja que va d’una democràcia consolidada, amb fair play i respecte entre els adversaris, a un tosc simulacre com el que patim aquí dia rere dia.
