En més d’una ocasió m’he referit des d’aquestes pàgines a Espanya com el país més desigual d’Europa. Com que he ensopegat amb les declaracions d’un britànic segons les quals seria el seu país el que ocuparia aquesta lamentable posició, em proposo aclarir aquesta qüestió, la qual cosa ens permetrà comprovar que no totes les desigualtats són iguals, i que cadascuna té els seus inconvenients.
No m’entretindré en tots els factors que dificulten mesurar la desigualtat: la manca de seguretat sobre les fonts (fiscals o enquestes), el fet que els ingressos es poden computar abans o després d’impostos (IRPF) i transferències (pensions, subsidis, etc) i, finalment, que els ingressos rellevants no són els individuals sinó els familiars, la qual cosa obliga a dividir els ingressos familiars entre el nombre de components atribuint a cada un d’ells una ponderació raonable.
No menys problemàtica és la tria de l’indicador. És fàcil dir que una societat composta de rics i de pobres és més desigual que una en què predomini la classe mitjana; però és molt més difícil dir si és més desigual una en què hi hagi uns pocs milionaris i una massa de classe mitjana, o una en què no hi hagi milionaris però sí un bon nombre de pobres de solemnitat.
Feta aquesta introducció, tractarem de respondre a la qüestió que ens platejàvem al començament de l’article, i per fer-ho ens basarem en les estadístiques postimpostos publicades per l’Eurostat i referides a la Unió Europea-27 l’any 2012 (que és l’últim del qual disposem de dades referides a tots els països).
Si comencem per l’índex de Gini, que és la mesura més utilitzada, ni Espanya ni el Regne Unit resulten ser els països més desiguals, perquè ho és Letònia. Espanya se situa en segona posició, i el Regne Unit només en la setena, després de Portugal, Grècia, Bulgària i Romania. Un altre indicador molt utilitzat és la relació entre els ingressos del 20% més ric i el 20% més pobre de la societat. D’acord amb aquest segon indicador, Espanya sí que és el país més desigual, amb un valor 7,2, mentre que el del Regne Unit és 5,4.
Krugman, Stiglitz, Picketty i el moviment Ocupem Wall Street, entre d’altres, han posat la lupa en un tercer indicador: el pes de l’1% més ric de la societat, que als EUA és extraordinàriament elevat. Pel que fa a aquest indicador, Espanya només ocupa el 20è lloc, amb un 4,2% dels ingressos totals, mentre que el corresponent grup de superrics britànics absorbeix el 6,3% del total, només per darrere de Xipre.
En definitiva, si Espanya és o no el país més desigual d’Europa depèn de com mesurem aquesta desigualtat. Aquesta qüestió no és innòcua; si Picketty ha centrat la seva atenció en la concentració dels ingressos i de la propietat en mans dels superrics és perquè una de les idees força que pretén transmetre és que aquesta minoria està en condicions de comprar les voluntats de partits polítics, acadèmics i think tanks, i perquè pensa, com ho feia un dels pares dels EUA, Thomas Jefferson, que la democràcia és incompatible amb el grau de concentració de riqueses que s’havia donat a Europa en el moment de la independència americana, que coincideix amb el que ara es dóna als EUA. Des d’aquest punt de vista, el procés de concentració que Picketty descriu en el seu monumental treball és igual de perillós i d’inexorable a Espanya que arreu del món occidental, però no està tan avançat com als països anglosaxons.
Ara bé, a més de constituir una amenaça per a la democràcia, la desigualtat provoca altres malalties socials, com van posar de manifest Wilkinson i Pickett en el seu popular llibre The spirit level: why more equal societies almost always do better [Per què a les societats igualitàries gairebé sempre els va millor], en què establien de manera força convincent que la desigualtat està en l’origen de patologies tan diverses com la criminalitat, el bullying escolar o la morbiditat, entre moltes altres. D’acord amb aquesta línia de pensament, si Catalunya ha hagut de construir tantes noves presons és a causa de la seva desigualtat, ja que si fos com la desigualtat suïssa (per no esmentar la dels països nòrdics) la població reclusa seria poc superior a la meitat de l’actual. La mateixa OCDE, gens sospitosa d’esquerranisme, constata que als països amb desigualtat alta els fills de pobres tendeixen a ser pobres i els dels rics a ser rics, en molta més mesura que en els que són igualitaris. Aquesta mena de malalties no tindrien gaire a veure amb l’existència o no d’una exigua minoria de superrics, sinó amb la d’una capa gruixuda de ciutadans amb ingressos molt més baixos que la mitjana. Dissortadament, aquest és justament el nostre cas.
