Publicitat
Publicitat

Evitar l'estat fallit

En el seu article del 22 de gener ("La tribu o l'estat") Eduard Voltas defensava una tesi plausible a partir d'uns càlculs discutibles. Segons ell, en un referèndum de secessió només podríem comptar que votaria a favor el 20 per cent de ciutadans que segons el CEO se senten exclusivament catalans. Aquesta hipòtesi no casa amb les dades del CEO mateix, segons les quals un 28 per cent dels entrevistats creu que Catalunya hauria de ser un estat independent i més del 45 per cent declara que votaria afirmativament en un referèndum d'independència. En altres paraules, a Catalunya hi ha moltes persones que no se senten exclusivament catalanes que d'entrada estarien disposades a votar a favor de la independència. I això no ho diu només el CEO sinó qualsevol estudi sobre aquestes qüestions que s'hagi fet en els darrers temps.

Per posar un sol exemple, segons les dades d'una enquesta d'Ernest Querol i Miquel Strubell, inclosa al llibre Llengua i revindicacions nacionals a Catalunya , més de la meitat dels entrevistats que se senten més catalans que espanyols votaria afirmativament en un referèndum de secessió i el mateix faria gairebé un de cada cinc entrevistats que se senten tan catalans com espanyols.

La mateixa comprovació la podríem fer si en comptes de l'autoidentificació nacional dels entrevistats ens fixéssim en la seva llengua habitual. En aquest mateix estudi la majoria de catalanoparlants habituals votaria a favor de la independència, però entre els bilingües habituals ho faria prop d'un terç i entre els castellanoparlants habituals més d'un 15 per cent.

En definitiva: les simplificacions van bé per a fer més contundent una argumentació, però tampoc no cal excedir-se. Dit això, cal donar tota la raó a Eduard Voltas en la tesi que postula el seu article. "La creació de l'estat català", diu Voltas, "no pot cavalcar sobre una escissió identitària interna perquè l'experiment estaria abocat al fracàs". En aquest punt la política comparada ens pot ajudar, perquè a Europa tenim uns quants precedents d'estats creats sobre una "escissió identitària interna" que han estat un fracàs.

Una part de l'independentisme català (la part més irreflexiva, s'entén) es dedica a comptar alegrement quants estats nous han aparegut a Europa des de la caiguda del Mur, sense fer atenció a l'èxit o fracàs d'aquests nous estats. Probablement el cas de nou estat fallit més clamorós és el de Bòsnia i Hercegovina. BiH viu una situació de col·lapse polític, econòmic, social i gairebé podríem dir espiritual per l'escissió interna entre els seus pobles constituents (o si més no entre les elits polítiques respectives). Per posar només dos indicadors, BiH té la taxa d'atur més alta d'Europa (prop del 40 per cent) i una de les més altes de tot el planeta, i segons l'ONG Transparency International ocupa el lloc 91 del rànquing mundial segons l'índex de percepció de la corrupció de 2011 (Espanya és al 31). En el cas de BiH, l'escissió identitària del nou estat no és una conseqüència de la guerra de 1992-1995 sinó una causa. Com explica molt bé el professor Francisco Veiga al seu recent i imprescindible llibre La fábrica de las fronteras. Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001 , BiH ja s'havia fracturat a les eleccions de l'any 1990, per l'absència d'un sentiment comú de bosnicitat que travessés les clivelles nacionals.

I ja que parlem de corrupció, al rànquing de Transparency International per darrere de BiH encara trobem l'estat europeu més jove de tots (Kosovo), que ocupa la posició 112, ex aequo amb el Senegal. La tensió al nord de Kosovo, que s'ha agreujat des de l'estiu passat, evidencia el fracàs del nou estat a incloure el "catàleg identitari" de la societat kosovar, començant pels kosovars que només se senten serbis. En el seu darrer informe sobre el cas (febrer 2012), l'ONG International Crisis Group s'expressa en termes contundents: " No one involved wants armed conflict; yet, the stakes and tensions are high, and deadly violence remains a risk ".

La llista de precedents no es redueix a aquests dos casos. També podríem parlar ara de Macedònia, Moldàvia o Ucraïna. Sigui com sigui, el que mostra la política comparada és que en situacions de diversitat identitària els projectes centrats en els valors de la "tribu" suposadament titular (els musulmans a BiH, els albanesos a Kosovo, etc.) tenen tendència a produir estats fallits o sotmesos a un gran estrès polític. La part reflexiva de l'independentisme català ho hauria de tenir present, com ja fa Eduard Voltas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT