L’Ajuntament de Barcelona és molt actiu en matèria cultural. No fa gaires anys, quan les polítiques culturals de la Generalitat eren més tèbies i encara no estava desplegada la xarxa d’equipaments nacionals, l’Ajuntament era un autèntic contrapoder cultural. Aquesta circumstància es dilueix progressivament quan el Govern desplega programes més extensius a partir de l’any 2004. Però, encara ara, la influència de l’Ajuntament de Barcelona en la vida cultural catalana és manifesta.
Molts dels programes culturals que realitza l’Ajuntament han esdevingut peces estables i consolidades del mapa municipal. Així, el Grec, la Mercè o el Festival de Poesia, entre altres propostes, poden ser objecte de discussió artística, però ningú en qüestiona l’existència, exactament igual que en els programes de patrimoni o el sistema d’ajuts a les associacions i empreses locals.
De vegades, fins i tot, la consolidació d’aquests programes fa que es confonguin dins d’una realitat recurrent amb tocs una mica costumistes que semblen un xic en contradicció amb la innovació i la recerca creativa. És un pèl injust mirar-ho així, però quan els programes culturals es repeteixen i es consoliden adquireixen una certa planor que no sempre ajuda a valorar la seva importància real.
Cal dir, però, que, entre tots els programes culturals de l’Ajuntament, n’hi ha un en què realment es juga la credibilitat, malgrat que no sigui especialment popular ni se n’hagi fet, encara, el desplegament definitiu. Em refereixo a les Fàbriques de Creació.
Les Fàbriques són un conjunt d’espais, majoritàriament d’origen industrial, recuperats per esdevenir contenidors creatius en tota mena d’àmbits artístics, artesanals i tecnològics. Són un viver de talent i una oportunitat extraordinària per vincular cultura, innovació i creativitat a les dinàmiques municipals que es van obrint pas, a poc a poc, cap a la nova economia. Es tracta d’un projecte transcendent, probablement és el programa amb més potencial internacional i, si es resol adequadament i es gestiona amb criteri i eficiència, és una política que pot canviar la fisonomia cultural de la ciutat.
Però una idea bona no ha de ser necessàriament una idea ben articulada. I és per això que convé reflexionar sobre alguns aspectes que, potser per excessiva timidesa, no semblen del tot ben resolts en aquest programa fascinant.
El primer punt d’atenció té a veure amb la difícil, feble i en alguns aspectes inexistent connexió entre les Fàbriques de Creació, la formació artística i les empreses productores i distribuïdores de continguts culturals. El suport a la creació ens obliga a fer una reflexió prèvia fonamental: ¿la creació és un objectiu en si mateix o és una peça indestriable de l’esforç per renovar el teixit productiu? La pregunta tindrà diferents respostes en funció de com adjectivem la creació (artística, cultural, empresarial, etc.), però el seu caràcter instrumental queda clar en tant que hi ha la necessitat (i la voluntat) d’estendre-la a tots els sectors productius.
El segon punt d’atenció ens planteja un debat sobre la governança de les Fàbriques de Creació. I en aquest apartat cal qüestionar si és l’Ajuntament i el seu departament de Cultura qui les ha de gestionar. Sembla coherent que sigui així, però les inevitables dinàmiques endogàmiques de la cultura i el seu tradicional aïllament polític la converteixen en una activitat perifèrica i ornamental, cosa que dificulta la seva consolidació i limita el seu impacte potencial en la modernització de la ciutat.
La ciutat de Barcelona es debat entre la vella i la nova economia, la que es planteja aprofitaments immediats dels actius disponibles o la que inverteix en recursos humans, innova i acumula coneixement. Les Fàbriques de Creació són la principal aportació cultural a un debat tan decisiu com transcendent. Una filosofia ens porta a fer que esdevinguin un programa subjecte als criteris i les possibilitats de les polítiques culturals (sempre limitades i sovint regatejades), mentre que l’altra obre les portes a la inversió, al capital risc i a la transferència de coneixement entre sectors productius.
Afortunadament, el debat que plantejo no està tancat, ni sembla que l’Ajuntament hagi tirat la tovallola per posicionar les Fàbriques de Creació al bell mig del debat municipal. Però a la cultura, dissortadament, li sobra de tot menys temps -i recursos, esclar.
