26/10/2012

Fites i projectes

4 min
Fites i projectes

La psicologia humana és complicada. La psicologia col·lectiva encara ho és més. Les saludables diferències d'opinió entre els seus membres dificulten la identificació de les aspiracions dels grups. I les dificultats per gestionar les contradiccions entre les voluntats populars i els interessos dels grups dirigents encara ho compliquen més. Per això passa a vegades que les societats aconsegueixen fites sense haver elaborat conscientment un projecte. L'objectiu final és bo, a posteriori es valora satisfactòriament, però no és el resultat d'un projecte amb un full de ruta (avui dia, el que no tingui un full de ruta que no surti al carrer...), sinó el resultat d'una necessitat imposada per una circumstància no prevista.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Deixeu-me expressar dues conviccions, fruit del desig, però consistents amb la reflexió que acabo de fer: hi haurà una Unió política a Europa, i hi haurà una Constitució federal o confederal a Espanya. Tardaran més o menys, però les circumstàncies ho imposaran.

Europa. Cal acceptar que l'euro, que sí que era un projecte, ha estat mal gestionat, i ha portat a una situació contrària a la que es buscava. La bona marxa de l'economia dels primers anys va amagar els advertiments, ara acceptats, que en absència d'una política econòmica comuna i d'un pressupost federal era molt difícil o potser impossible aconseguir la convergència de les economies europees. El manteniment del control estatal sobre les institucions financeres, inundades de liquidat, no va permetre evitar una deriva cap a la divergència fins a l'explosió de la crisi.

No cal plantejar si tots els que van entrar a l'euro havien de fer-ho o no. Ara ja hi són, i a mitjà termini serà per a ells una situació molt bona. Amb alguna petita excepció, qualsevol pas enrere seria fatal per a qui el fes, però també fatal per a tota l'eurozona. Això vol dir quatre coses. 1) La millor sortida possible és anar endavant. Consolidar l'eurozona amb la Unió econòmica, i amb la inevitable Unió política perquè no torni a passar el mateix. 2) Com que tenim la fita clara haurem de ressuscitar el projecte, ja que aquests darrers anys, precisament per les dificultats indicades, el projecte Europa ha perdut molt del seu atractiu, i s'ha d'evitar que la imatge sigui que anem a la Unió arrossegats. En les perspectives mundials és la millor manera d'intentar evitar la decadència de tots els nostres països. 3) Potser serem menys. No hem de pretendre que la Unió política s'hagi d'estendre a 27 o 30 països, però ningú pot adoptar l'euro sense formar-ne part. 4) Aquesta Unió ha de tenir un caràcter federal, ja que la pluralitat nacional, cultural i lingüística és prou gran perquè només una fórmula així pugui recollir-la.

Espanya. També cal acceptar que la Constitució espanyola, que ha fet un bon servei durant 25 anys, ara està esgotada. El model autonòmic ja es qüestiona en el conjunt d'Espanya, i els esforços catalans d'aquests darrers vuit anys per intentar encaixar-hi la nostra identitat i les nostres necessitats fiscals han estat ignorats, quan no rebutjats o desqualificats. La reacció ha estat un sentiment majoritari d'incomoditat i un creixement de la voluntat de separació. Però el que ara domina per sobre de tot és el desconcert. A Catalunya es formulen fites però no tenim projecte, i a Espanya no hi ha ni fita ni projecte, cosa que es dissimula convertint en fita l'immobilisme.

Cap on hem d'anar? 1) Abandonem l'estúpid debat sobre la sostenibilitat d'una Catalunya separada. És evident que seria sostenible, però aquesta evidència no aclareix si ho seria més o menys que lligada a Espanya. Això depèn de les condicions de la separació. 2) Enfoquem l'atenció en les dificultats de recuperar el creixement que tindria una Espanya que perdés el gran potencial científic, industrial i exportador de Catalunya, i pensem les conseqüències negatives per a la zona euro d'aquesta eventual crisi d'Espanya. Prescindint de reaccions primàries, això ens ajudarà a entendre una mica les inevitables reticències de Madrid i les inhibicions de Brussel·les. 3) L'anàlisi que, sense prou rigor, es fa ara a Madrid, és: no ho volem ni ho podem acceptar, i com que no estem disposats a negociar un pacte, hem de mantenir la situació congelada. 4) L'anàlisi alternativa i més intel·ligent seria: no podem permetre la secessió; negociem una nova entesa constitucional. 5) L'anàlisi que, crec que amb rigor, es farà des de Brussel·les, serà: és bo que ajudem a fer que Catalunya pugui desenvolupar el seu potencial, ara ofegat en part per l'Estat, però hem d'evitar un trencament que pugui agreujar l'actual crisi econòmica espanyola. Aconsellem que facin les reformes que calguin d'acord amb els desitjos catalans, sense arribar a la desmembració d'Espanya.

El govern de Madrid no té projecte i només va a la defensiva. Abans que la independència, el govern català i el PSC haurien de plantejar-ne un que suposés el reconeixement del dret a decidir (consulta) i la signatura d'un pacte fiscal, cultural i lingüístic (reforma constitucional). Si no queda prou intel·ligència a Madrid per encetar aquesta via, tant el Govern com el PSC n'han de treure les seves conseqüències.

Quan fa unes setmanes volíem el pacte fiscal, teníem fita, projecte i suport. Ara tenim una fita tèrbola, no tenim projecte, i no sabem quin suport tenim. Per sort, tenim seny i temps...

stats