La reacció a l’assassinat del jove negre desarmat Michael Brown (a qui la seva família anomenava “petit gegant”) per l’agent de policia de Ferguson Darren Wilson (a qui el seu cap descriu com “un home amable, tranquil” i “tot un cavaller”) ha sigut de tot, menys civilitzada.
És cert que hi ha hagut protestes, gent indignada manifestant-se de manera pacífica, però també s’han produït diversos actes violents i saquejos. Les forces policials de la ciutat hi van respondre amb un desplegament pseudomilitar desmesurat, més propi de Bagdad que dels barris residencials de Missouri.
Hi havia vehicles armats, granades de mà i un carregament inacabable de gas lacrimogen distribuït pel mateix Pentàgon. Fins i tot hi havia soldats, apostats als sostres dels vehicles, vestits amb roba de camuflatge i armilles antibales, apuntant amb les armes cap als pacífics manifestants. Una cosa és evident: apuntar una persona innocent amb una arma és un acte de violència i provocació.
A la mateixa compareixença en què havia de fer públic el nom de l’agent que va disparar Brown, el cap de la policia local també va distribuir les imatges d’un robatori en què es podia veure el jove robant tabac d’una botiga i empenyent el dependent mentre se n’anava.
En aquesta decisió del cap de la policia local, alguna cosa grinyolava. Per a molts, difondre els detalls i les imatges del robatori (sense difondre la imatge de Wilson) era del tot malintencionat. En unes dures declaracions, la família de Brown i els advocats van acusar el cap de la policia de voler assassinar la reputació del noi un cop mort. Altres van interpretar-ho com un intent de distreure l’atenció de la qüestió més important: un agent de policia va disparar a un adolescent que, segons els testimonis, ja havia aixecat les mans en actitud de rendició quan es van disparar almenys alguns dels trets, motiu pel qual la família i els advocats defineixen l’acte com un “assassinat brutal de la seva persona a plena llum de dia”.
Fins i tot el departament de Justícia dels Estats Units està investigant si es van violar els drets civils de Brown, una acusació que inclouria un ús excessiu de la força.
És impossible saber quins van ser els veritables motius que van empènyer el cap de la policia a difondre la informació sobre el robatori en el moment que es feia públic el nom de l’agent que havia disparat, però no hi ha cap dubte dels efectes que va tenir: aquella nit, la fràgil pau que regnava a la ciutat es va esquerdar i es van produir més actes de pillatge, malgrat que les persones que es manifestaven de manera pacífica hi van intervenir d’una manera heroica per evitar que els violents saquegessin els comerços.
La comunitat sencera s’esforça per retornar a la normalitat, però caldria que anéssim una mica més enllà per descobrir les frustracions subjacents que fan que un lloc com Ferguson esclati d’aquesta manera i explorar la naturalesa indefensable d’allò que considerem normal.
La realitat és que hi ha hagut diversos casos, en circumstàncies igualment sinistres, en què persones negres desarmades han sigut abatudes per policies, i que aquests casos es repeteixen de manera alarmant. Això dóna encara més arguments a la comunitat negra, que es basa en dades reals per acusar la policia de sotmetre’ls a un tracte injust.
Em fa l’efecte, però, que hi ha alguna altra raó amagada. La frustració que es viu a Ferguson no sorgeix només dels fets actuals i de la injustícia que se’n deriva, sinó també d’un sistema de desigualtats (econòmiques, educatives, judicials) cada vegada més arrelades amb un rerefons clarament racial.
L’escriptor i poeta Langston Hughes, molt implicat en la revitalització del barri del Bronx a Nova York, començava el seu poema Harlem (1951) amb una pregunta: “ What happens to a dream deferred? ” [Què passa amb un somni que s’ajorna?]. Avui jo em pregunto: què passa quan algú desisteix de seguir somiant perquè el simple acte de somiar resulta fútil?
Massa sovint, el debat sobre els afers que afecten la comunitat negra, se centra en un fals dilema: ¿es culpa d’un biaix racista sistemàtic o de decisions personals errònies? El fet és, però, que aquests dos factors són indissociables, com els dits en una encaixada de mans: la gent pren decisions en el context de les seves circumstàncies, i aquestes circumstàncies estan condicionades per les preferències del sistema (de vegades, molt condicionades).
Aquests favoritismes provoquen danys materials i afavoreixen el creixement d’un sentiment de desencant i desesperació que, al seu torn, pot tenir conseqüències desmotivadores pel que fa a les aspiracions i les expectatives d’algunes persones. És una situació que es retroalimenta.
Si realment volem redreçar la situació caòtica de Ferguson, hem de preguntar-nos a nosaltres mateixos com podem trencar aquest cercle viciós. En cas contrari, les últimes paraules del poema de Hughes, que fan referència a aquell somni ajornat, seguiran sent profètiques: “ Does it explode? ” [Explota, el somni?].
