Era un restaurantet on hi feien conill a la cassola. Un conill a la cassola amb herbes collides a la muntanya de la Mussara que hi cantaven els àngels. Aquest restaurantet, al poble de l’Aleixar, era la cosa més modesta del món. Us heu d’imaginar una mena de casinet amb taules de marbre, amb una màquina que escopia boletes amb bagatel·les per a la canalla a canvi de dos euros, en un racó, i el lavabo escales avall. Tothom hi anava pel conill, perquè no feien gaire cosa més. Sucar pa en aquella cassola plena d’oli confitat amb farigola, romaní o orenga (totes les herbes de la muntanya que dèiem) era per plorar. El conill (tan daurat) es desfeia quan l’agafàvem amb els dits.
Però l’últim cop que hi vam anar, els amos ens van dir que plegaven. Que els apujaven el lloguer i ja no els sortia a compte fer-se’n càrrec, del local. I aquell restaurantet amb aquell pati ple de flors en testos modestos, que de tan modestos i autèntics eren hipsters i eren tendència, perquè eren testos fets amb llaunes industrials d’olives, va tancar.
Però vet aquí que un bon amic -el cantant Miquel Vilella, que és qui ens hi va dur per primer cop- em diu que ha tornat a obrir. I que el duen els mateixos amos. No l’han traspassat, ni transformat en un local amb pretensions. Torna a haver-hi conill a la cassola.
Tot plegat em fa rumiar que potser els propietaris del local van pensar, legítimament, que en podrien treure uns calerons, d’aquell lloc. Que potser el podrien llogar més car. I potser, tot i que ho van provar, no se’n van sortir, perquè ningú no s’hi va interessar. I al final, qui sap, potser van haver d’anar a buscar els mateixos que el duien abans. Si fos així, seria una història edificant, d’aquestes de la crisi, però amb un final moderadament feliç.
