Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Massot i Muntaner, l'erudit fecund

Una magnífica notícia és la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Massot i Muntaner, un dels homes (efectivament) de lletres més importants amb què compta la cultura catalana de les últimes dècades. La tasca de Massot, que és monjo de Montserrat, ha estat tan ingent com meticulosa, i duta a terme -i ja em dispensaran l'obvietat- amb paciència benedictina. A ell li devem un grapat força extens d'estudis essencials de la nostra historiografia literària moderna, com la sèrie dedicada a l'actitud (o les actituds) dels intel·lectuals i escriptors durant la Guerra Civil, que l'ha dut a mantenir una mena de pugna intel·lectual apassionada (i apassionant) amb l'ambigua figura de Llorenç Villalonga, i que resulta imprescindible per comprendre l'evolució de la llengua i la cultura catalanes en els anys dificilíssims de l'exili i la repressió franquista. Però, a més, Massot no ha escatimat esforços en molts altres fronts, com la seva dedicació a l'obra enorme del Cançoner Popular, la fundació i direcció de la revista Randa o els seus treballs dedicats a l'Església catalana o a la vida cultural i literària de la República.

En el cas de Massot i Muntaner, per una vegada epítets com erudit o savi no resulten ditiràmbics, sinó que són plenament escaients per descriure l'abast i la categoria de la seva obra. Tanmateix, Massot no s'ha conformat a adreçar-se només, per dir-ho així, als membres de l'acadèmia, sinó que ha tingut sempre present la necessitat de transmetre coneixement i eines d'interpretació de la història del país a públics més amplis. Això ho ha fet com a director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat (una de les editorials més antigues d'Europa, amb més de 500 anys a l'esquena) i de la revista Serra d'Or , a la qual ha sabut donar un nou impuls mantenint la pluralitat i l'afany d'aprofundiment que han estat sempre marca de la casa. En tinc un record personal: fa una colla d'anys, en una entrevista que (per encàrrec del mateix Massot) li vaig fer a Blai Bonet, i que ja va sortir pòstuma, al gran poeta de Santanyí no se li va acudir res més que acusar el pare de Josep M. Llompart d'haver estat l'instigador d'un seguit d'afusellaments produïts a Mallorca durant la Guerra Civil. Era una manera més aviat agra de ventilar antics greuges literaris entre Llompart i Bonet, més que més perquè l'acusació no se sostenia per enlloc i constituïa poc menys que una difamació. Però la reacció de Massot no va ser ometre l'entrevista ni la declaració de marres, sinó publicar-la amb totes les lletres. Això sí, juntament amb una nota del mateix Massot que subratllava la inconsistència de l'acusació de Bonet, i també una carta, en el número següent, d'Encarna Viñas -vídua de Llompart- que posava les coses a lloc. És aquest esperit de rigor, feina ben feta i respecte a la diversitat i a la veritat el que ha presidit la fecunda labor de Massot, i que el converteixen, com deia ahir Hilari Raguer, en un veritable homenot dels nostres dies.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT