Avui donem a conèixer al diari la iniciativa ciutadana Ara és l'hora , una campanya per a la reforma horària a Catalunya. Els promotors pretenen impulsar un ampli consens social, polític i econòmic que permeti adequar els usos i la gestió del temps als que són comuns a la resta d'Europa, un consens que proposen que es ratifiqui amb una consulta popular i que es lligui al procés polític cap a l'estat propi, com un canvi més -i molt rellevant en l'àmbit quotidià- en la configuració del nou país.
La singularitat espanyola i catalana té el seu origen en el franquisme, quan, en plena autarquia, la pluriocupació laboral masculina va passar a ser habitual per mantenir la família mentre l'Estat afavoria el retorn de la dona al seu rol tradicional a la llar. Els caps de família van acostumar-se a dobles jornades, amb un extens descans a l'hora de dinar i un retorn a casa ja de nit. Tot i que han passat moltes dècades i la realitat laboral ha experimentat grans canvis, s'ha mantingut l'hàbit de dinar a partir de les dues i fins a les quatre de la tarda, i arribar al final de la jornada cap a les vuit del vespre i més enllà. A gairebé tot Europa l'horari laboral és de les nou del matí a les cinc de la tarda, amb un màxim d'una hora per dinar (cap a les dotze). Aquest és l'horari que hi havia a Catalunya fins als anys trenta del segle XX i el que encara fan els centres escolars.
Segons dades del 2011, els espanyols (inclosos els catalans) treballem una mitjana de 277 hores més que els alemanys al cap de l'any, però la nostra productivitat és molt més baixa. Es tractaria, doncs, d'instaurar jornades continuades o intensives, de fomentar el teletreball, d'avançar -ja està passant- els horaris de l'oci nocturn o de canviar el prime time televisiu. Totes aquestes mesures afavoririen la conciliació familiar, l'educació dels fills (gràcies a la presència dels pares a casa) i la igualtat de gènere.
Sobre el paper, el projecte és impecable. Compta, a més, amb un primer aval del govern de la Generalitat i va en sintonia amb els programes de la majoria de partits polítics. Caldrà, però, una àmplia implicació i molta mà esquerra per fer-lo realitat. Si ho aconseguim, segur que hi sortirem guanyant col·lectivament.
