Publicitat
Publicitat

Pacients o clients

Fins fa poc temps, a l’entrada de l’Hospital Niño Jesús de Madrid hi havia penjats uns pamflets en els quals es podia llegir “ La señora Aguirre nos aprieta, el señor Rajoy nos remata ”, “ Ni un paso atrás ” o “ Calendario de movilizaciones contra los recortes ”. La lluita contra l’intent de privatitzar la sanitat pública estava en plena ebullició, era l’anomenada marea blanca, i el govern central i el de la Comunitat Autònoma de Madrid estaven en el punt de mira de les ires d’un personal sanitari condemnat a priori amb l’excusa d’una millorable funcionalitat laboral i econòmica.

Aquest intent d’afeblir la sanitat pública el vàrem viure de molt a prop. No com a professionals, sinó com a pares d’un pacient que va néixer amb els síndromes d’Ondine i de Hirschsprung, malalties de les anomenades rares que ens varen obligar a viure un periple per diversos hospitals públics, amb el Niño Jesús i la Paz com a destins definitius. Ningú neix preparat per suportar el dolor que pateix un fill que, com a nen, no entén el perquè del seu dolor. Després de quatre anys, el nostre fill és viu gràcies a l’esforç dels pares i la humanitat i la professionalitat d’uns quants treballadors de la medicina pública. I són molts els pares que van arribar al Niño Jesús o a la Paz desesperats en no trobar solucions en la privada.

Les teories neoliberals de l’Escola de Chicago, que van anar expandint-se pel món occidental gràcies als seus acòlits, van tenir com a objectiu demostrar la impossibilitat de nodrir una societat del benestar que havia tingut en els serveis públics una de les seves fites històriques. Per Margaret Thatcher o Ronald Reagan, tot el que era públic no era un dret adquirit pel treballador, sinó un luxe propi d’una època d’extravagàncies impossible de sustentar.

La caiguda de Lehman Brothers va tenir un efecte contrari a l’esperat. Amb l’excusa de salvar un món col·lapsat es van prendre unes mesures que mai s’havien atrevit a dur a terme. Per a l’èxit de la causa calia propagar la por entre una població acusada d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats, i Espanya va servir com a laboratori d’una oligarquia financera que va tenir en la troica la seva mà executora.

Davant d’aquesta impunitat i dels mil i un eufemismes inventats pels poetes del neoliberalisme radical -recordem “desacceleració”, “tributació de les rendes no declarades”, “mobilitat exterior”, “procediments d’execució hipotecària”, “creixement negatiu” o “flexibilització del mercat laboral”-, era evident que una de les prioritats de “les reformes estructurals necessàries” seria la sanitat, amb un procés de privatització eufemísticament conegut com a externalització.

La medicina pública de Madrid viu un moment de transició. Ha dimitit Ana Mato per motius no sanitaris, però afeblida per la seva nefasta gestió en el cas de l’Ebola, i diversos factòtums de la privatització han quedat en fora de joc. No obstant, les cartes encara estan sobre la taula. El procés de privatització encara no s’ha aturat, i l’han posat en standby per la repercussió pública que pot tenir de cara a les properes eleccions.

La idea inicial era repartir-se el pastís entre els amics, objectiu planificat des del 2008, quan van construir sis nous hospitals. El primer pas era privatitzar totes les categories no sanitàries, i afeblir, a poc a poc, els serveis estrictament sanitaris per convertir hospitals punters en hospitals de segona, i alguns, en un cementiri de malalts crònics o geriàtrics. Amb la pèrdua de qualitat de la sanitat pública -menys mitjans, menys personal, augment de la jornada laboral, reducció de llits, més temps d’espera-, es volia obligar el contribuent a pagar una mútua per derivar-lo a un hospital privat. Amb aquesta maniobra, el malalt passava de ser un pacient a una font d’ingressos.

El cas de Teresa Romero va destapar de nou la caixa dels trons. S’havia desmantellat el Carlos III, però s’havia de demostrar al món que la sanitat espanyola era puntera, i ja coneixem la corrua de despropòsits que va significar el cas de l’auxiliar sanitària. El que sabia tothom era que, en cas de males praxis, es faria responsable la malalta.

Els professionals de la sanitat pública de Madrid segueixen amatents. Cada tercer diumenge de mes hi ha mobilitzacions. Si torna a guanyar el PP per majoria absoluta, temen que la impunitat estigui garantida.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT