El periodista Francesc Garriga, de Catalunya Ràdio, va demostrar la seva habilitat política (l’esportiva ja l’hi coneixem) l’altre dia al Santiago Bernabéu. No m’hi estenc gaire, en el relat dels fets, perquè va ser una de les notícies més llegides de l’ARA d’ahir, i entenc que els lectors la ben coneixen. En Garriga li va dir a en Guardiola: “Com que la UEFA em va renyar ahir per preguntar en català, ho faré avui en castellà”. En Guardiola va contestar: “T’equivoques, pots fer-ho en català”. En Garriga havia estat amonestat en una anterior roda de premsa per preguntar en català, tot i que ell, abans de fer-ho, va preguntar si “hi hauria algun problema” i li van dir que no. Va ser esbroncat amb l’excusa de la falta de traductor, tot i que ell i en Guardiola, després, van traduir al castellà.
Si Francesc Garriga s’hagués limitat a desobeir i preguntar en català, ningú excepte ell hauria sabut que havia estat esbroncat. Però com que va dir que preguntaria en castellà perquè la UEFA l’havia amonestat el dia abans, tothom, començant per Pep Guardiola, va saber el que havia passat. Uns fets, esclar, que només ens escandalitzen a nosaltres però a ningú més, segurament perquè nosaltres som uns recalcitrants i uns nacionalistes i sobretot uns pesats, no com els que poden preguntar sempre en la seva llengua perquè ho tenen tot. I, per tant, com que ho tenen tot, no són ni recalcitrants, ni nacionalistes, ni sobretot, pesats.
Ni en el pitjor dels meus malsons voldria ser al cantó dels que prohibeixen irritats, dels que ara es veuen a ells mateixos dient no, quan resulta que, de joves, eren els del “Prohibit prohibir”. I que divertit i que excitant és, en canvi, ser al cantó dels que diuen una frase tan senzilla i èpica com: “T’equivoques, pots fer-ho”.
