Publicitat
Publicitat

Regeneració democràtica: fer un país millor

A més de la independència política i fiscal, la regeneració democràtica de Catalunya i la necessitat d’escapar d’una Espanya incapaç de canviar políticament són, sens dubte, dues de les causes motor del sobiranisme. Ara bé, en el debat públic, l’esperança de fer un país millor continua tenint un aspecte inconcret i boirós. L’opinió pública intueix què vol dir però a penes ha discutit com arribar-hi.

Un programa de mínims d’una democràcia de qualitat inclou dues coses essencials. Primer, un govern i una administració transparents i responsables davant dels ciutadans. Segon, un sistema basat en la igualtat d’oportunitats, en què la llei sigui igual per a tothom i en què els contactes personals i les trampes privades no determinin les possibilitats professionals i vitals de cadascú.

Per assolir aquests dos objectius no hi ha cap remei màgic i instantani, com ara una reforma electoral amb llistes obertes, una llei d’incompatibilitats estricta o la imposició de límits temporals als mandats dels nostres representants. De fet, la solució només passa per la combinació o acumulació de tres factors ben diferents: mantenir una economia i societat obertes (en el sentit de globalitzades); aconseguir que, com està passant amb el procés sobiranista del país, els ciutadans mateixos controlin activament els polítics i marquin el ritme de la política, i dissenyar una Constitució que eviti que cap grup o facció s’apropiï de l’estat permanentment.

Catalunya és un país petit. Això té avantatges importants. En principi -i com als països del nord i centre d’Europa de mida semblant-, la proximitat entre governants i ciutadans és considerable: el polític de raça és capaç de recordar els noms dels seus governats i, per tant, també de les seves preocupacions. Malgrat les diferències polítiques naturals que hi pugui haver, els països petits tendeixen a ser relativament homogenis en preferències i, per tant, menys volàtils i inestables d’elecció en elecció. Finalment, la mida i el nivell, intens, d’interrelacions personals permeten respondre a una crisi o a un repte nacional amb una certa facilitat perquè tendeixen a afectar a tothom.

D’altra banda, ser un país petit té un inconvenient important (en termes relatius i respecte a països més grans): com que tothom es coneix (sobretot entre els grups més actius, des de l’empresariat fins a les classes política i mediàtica), pot haver-hi una tendència molt forta a la creació de xarxes endogàmiques, on només prosperi qui accepta les regles de joc establertes per les elits que toquen poder i controlen l’economia, on el mèrit compti poc i on les amistats ho siguin tot. En aquest tipus de país és habitual veure, sobretot quan s’alenteix el creixement econòmic, una divisió generacional molt intensa entre els grans i els joves. Els primers participen dels millors contactes i ocupen les posicions més ben remunerades simplement pel fet d’haver-hi arribat abans. Els joves, en canvi, han d’esperar molts anys i prestar molts serveis per poder avançar en l’escala política i social. (Naturalment, aquest fenomen no és exclusiu dels països petits: la classe político-empresarial espanyola funciona d’acord a aquests paràmetres; llevat d’alguns casos excepcionals, les universitats dels països grans de l’Europa continental, també.)

Per trencar amb aquest perill, els països petits necessiten apostar per una economia oberta: en el sistema productiu, en la mobilitat de persones i en l’àmbit de les idees i la creació. De fet, a més de ser una necessitat, ser una economia oberta és una oportunitat: la competència amb altres economies i societats permet a un país mantenir-se despert, esperonat pel que fan altres nacions. Faig servir aquí un exemple del meu ram. Tot i no ser part de la UE, Suïssa finança el sistema europeu de recerca i obliga els seus investigadors a participar-hi. Aquests darrers han de competir amb tot Europa (i no solament entre ells) per obtenir fons de recerca. Finançar-los directament hauria estat més fàcil, però probablement hauria produït més corrupteles en la distribució de diners. El bon patriotisme no subsidia els seus ciutadans sinó que eixampla el seu ventall de possibilitats.

La segona condició (i, en realitat, la més important) per tenir una democràcia de qualitat és una opinió pública activa, capaç de controlar i disciplinar els seus polítics. Fa ara uns vint anys, Robert Putnam, de la Universitat de Harvard, va publicar un estudi magistral en què comparava el funcionament institucional de les quinze regions italianes amb règim d’autonomia ordinària. Des d’un punt de vista competencial i en estructura de govern, totes eren idèntiques. Però per prestació de serveis, no. Algunes, com l’Emília-Romanya, funcionaven extremadament bé. D’altres, com la Calàbria, mostraven comportaments tercermundistes. Aquestes diferències no les explicava el nivell de desenvolupament econòmic sinó la vida cívica (en activitat associativa, consum de premsa, etc.) de cada regió. La lliçó és clara: si Catalunya vol assolir una democràcia que funcioni, hauria de continuar mantenint la tensió cívica que ha construït aquests darrers anys.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT