A mig vestir, la dona es mira al mirall. Com en una novel·la escrita per autora catalana sensible, s’arregussa el viso i s’observa les cuixes. Després, se sospesa els pits. Conclou que encara està prou bona, però tot seguit se n’avergonyeix, d’això que pensa, perquè tot just fa sis mesos que el seu ex l’ha deixat i encara no n’està gens refeta. Però el cas és que se sent estranya. Ha sentit per la tele que la Sánchez-Camacho diu que tots els que convoquin manifestacions contra el Tribunal Constitucional podran ser acusats de sediciosos. Sediciosos... Quina paraula més... Com definir-la? Li tira un petó al mirall i es diu: “Ets una sediciosa...” Això la mig posa a to. Se-di-ci-o-sa... Però, i ara, quines coses de fer! Va, va. Val més que s’acabi de vestir o arribarà el lampista.
En aquell moment arriba el lampista, que, no cal dir-ho, és un lampista net (com els dels anuncis de productes antical) i fanàtic practicant de dos o tres Ironman l’any. “No he pogut evitar sentir-la”, xiuxiueja commogut, com només pot commoure’s un lampista de novel·la escrita per autora catalana sensible. Li arrenca el viso i li diu: “Sediciosa...” L’asseu al damunt de la rentadora (aquesta rentadora que s’havia d’arreglar, perquè quan centrifuga es mou massa). “Sóc una sediciosa! Convocaré una mani demà per protestar contra el Tri...”, fa ella. Però no pot seguir. Ell l’engrapa per l’esquena. La rentadora es posa en marxa. “Jo... Jo també sóc un sediciós!”, gemega ell. “Sediciós!”, li xiscla ella. I en aquell moment entra l’ex, que venia a recollir les seves coses. “No he pogut evitar sentir-vos...!”, vocifera. “Jo també sóc un sediciós!” El lampista somriu: “Uneix-te a nosaltres, doncs!” I tots tres, despullats, al ritme del centrifugat, gemeguen: “Som sediciosos...” Això alerta les dues veïnes models, que prenien el sol en topless. “Nosaltres també som sedicioses!”, declaren. “Passeu!”, gemega la dona. “Benvingudes, sedicioses, més que sedicioses...!”
