Se'ns gira una feinada de por

Fugir d'un lloc no té res a veure amb anar cap a un lloc. Canvia l'actitud (espantada o enrabiada quan fuges, constructiva i engrescada quan et projectes), la mirada (cap enrere si te'n vas, cap endavant si saps on vas) i -sobretot, sobretot- a què dediques temps i energies. El que s'escapa d'una situació insuportable es consagra a refermar que té motius per fer-ho, a ventilar queixes, mentre que el que té plans de futur està massa ocupat i concentrat dibuixant els plànols de la nova casa i negociant amb arquitectes, demanant permisos d'obres, presentant-se als nous veïns. Una de les moltes paradoxes d'ara és que sovint els que més clarament volen marxar d'Espanya cauen de quatre grapes en qualsevol provocació que arribi d'Espanya. La primera emancipació hauria de ser la de l'addicció a l'enrabiada. És més lògic i més útil i racional dedicar esforços i neurones a dissenyar la casa nova que a criticar l'escala de veïns que ja saps que vols abandonar. Hi ha explicacions històriques i psicològiques del cercle viciós dels retrets, però tothom que hagi fet plans a la vida sap que només se sedueixen companys assenyalant camins clars, demostrant que se'n coneixen les dificultats i com superar-les. Que només se'n surten les expedicions que no es descuiden cap dels preparatius, i que només arriben al final els que han planificat bé, ho executen amb eficiència, controlen temps i moments, calculen forces i compten amb el que el president Mas reclamava: resistència emocional. Avui, 11 de setembre del 2012, encara dominen més les ganes de marxar d'Espanya que la certesa que hi ha un bon projecte de futur encarrilat. Per això hem volgut deixar escrit ara i aquí els detalls de com podria ser aquest nou estat d'Europa. Advertint que hi haurà una feinada de por, no perquè la por frustri cap aspiració, sinó per assumir la feinada. I fer-la.