NAVARRO. Em sembla bé això que diu Duran i Lleida, que no s'ha de pressionar excessivament el PSC en el tema del dret a decidir, que no se'ls ha d'expulsar cap al costat oposat del ring . Un procés tan complex com el nostre ho serà encara més si, per exemple, els alcaldes de l'Hospitalet, Cornellà i Santa Coloma de Gramenet (que sumen mig milió de ciutadans) s'hi posen de cul. Crec també que si jo fos Pere Navarro potser no faria altra cosa que el que està fent ell: parlar de federalisme a tort i a dret, com si fos una paraula màgica d'aquestes que lliguen amb tot i no comprometen a gairebé res. I després firmar un paper amb Rubalcaba fent veure que hem salvat Espanya de l'amenaça del trencament territorial. De fet, el problema de Navarro és que el PSC és el que és, un partit on conviuen diverses ànimes en pena, i si intentés convertir-lo en una altra cosa espantaria les seves minvants bases metropolitanes, sense compensar-ho amb els joves vots sobiranistes, que estan desertant en massa cap a ERC, ICV i la CUP. Ras i curt, si Pere Navarro fes el que li demanen els seus crítics catalanistes , segurament perdria bous i esquelles.
GRANADA. Davant dels canvis que ha experimentat el país, Navarro podia competir amb ERC i el sobiranisme rampant (com intenta fer ICV, amb la boca petita), atrinxerar-se en la defensa de l' statu quo constitucional (on es troba amb la desagradable competència de Ciutadans) o bé inventar-se un camí del mig, que anant bé el situaria en el centre, però anant malament -com és previsible- el deixarà en terra de ningú. Perquè aquest camí del mig té un sostre, que és el que va marcar el PSOE a Granada. I aquest sostre coincideix, més o menys, amb la sentència que va mutilar l'Estatut del 2006. El que proposa Navarro no és altra cosa que tornar a la casella de sortida, la qual cosa ja seria prou depriment per si sola, però tenint en compte com ha canviat la mentalitat general del catalanisme, resulta pràcticament una broma. Ni tan sols els sectors més conciliadors, més favorables a una entesa amb Espanya, poden admetre un marc polític en què es negui el fet nacional català i el seu dret a decidir. Les coses són així, som al 2013, i que el PSC pugui tenir veu pròpia al Congrés ja no impressiona ningú. Arriben trenta-cinc anys tard. I a sobre (última hora) els compañeros ho han tombat al comitè federal, com no podia ser d'una altra manera.
EXTREMS. Hi ha un problema afegit per al PSC, i és que la seva via pretesament federal, contrària al dret a decidir, el situa en el bloc més conservador de la societat catalana, al costat de PP i Ciutadans, Foment del Treball, el Cercle d'Economia, La Caixa, Planeta, Godó i tota la pesca. És molt difícil que un socialista sincer -i estic segur que la majoria del PSC ho és- se senti còmode en aquest pol ideològic, lluny dels sindicats, els moviments socials, i els partits de l'esquerra emergent. Dit això: també entenc que l'omnipresència de la iconografia i el màrqueting indepe , amb el seu maximalisme verbal i la seva absurda tendència a assenyalar botiflers i traïdors, fa que molta gent del PSC que racionalment ja ha fet el pas cap al sobiranisme mantingui certs recels emocionals o epidèrmics, que només desapareixeran quan l'independentisme assumeixi el seu paper central, i l'exerceixi sense exclusions i sense pretensions de puresa. Com ho va fer el PSC fa trenta anys, sobre unes bases ben diferents.
Postdata 1: Antoni, benvingut i sort.
Postdata 2: Bon estiu a tothom.
